M’he obligat a pensar quina seria l’acció més petita amb capacitat de moure més fitxes de les que ens engarjolen com a societat. Qualsevol dirà que és l’educació, i així ho hem repetit fins crear un mantra tibetà inapel·lable. Però per millorar-la s’han de canviar moltes coses: la formació del professorat –com ens ha recordat aquests dies Pilar Benejam, premiada per aquest diari–, l’accés a la docència, els currículums, l’actitud dels pares, els materials... fins i tot el sistema productiu. Per això, malgrat ser un canvi imprescindible, no és mínim. Ara imaginau que les més grans empreses hoteleres de Balears es posassin d’acord a augmentar els sous en una proporció considerable. Evidentment, els costos s’incrementarien fins fer que els preus dels seus serveis s’anivellassin als de l’Europa del benestar. De rebot, en ser més car, es reduiria la demanda i creixeria l’exigència de qualitat del producte; és a dir, s’exigiria millor formació. A més, els sous dinamitzarien el consum intern i, de passada, farien possible una millora dels salaris en tot el sector serveis, dedicar majors recursos al consum de cultura i abandonar la necessitat vital de llogar les propietats als turistes per tal d’assolir ingressos dignes. Possiblement, s’aturaria el creixement de la població, que, amb un 25% en 20 anys a Palma, mostra xifres insòlites a Europa i d’impossible atenció. Les cotitzacions augmentarien i es faria viable el sistema de solidaritat. Hi hauria menys embossos, contaminació, saturació... No és utopia perquè aquests preus i sous es donen a llocs sense l’atractiu turístic que tenim nosaltres. Per què, idò, el camí iniciat és el contrari i prenem fua cap a l’abisme més anunciat de la nostra història?
