Publicitat
Publicitat

La consulta de la carambola

Bé, doncs ja tenim Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i amb ell una nova jornada històrica que els alumnes adoctrinats de les escoles catalanes hauran d'estudiar en un futur, si abans Wert no se'ls empassa (les escoles i els alumnes). La jornada solemne d'ahir va consistir que les forces partidàries del dret a decidir van signar un acord, mentre que les forces que hi són contràries ni el van signar, ni van ser-hi, ni se'ls esperava, ni se'ls volia.

I és normal. En un acte de promoció de la marca España, posem per cas, no s'hi espera la presència de dirigents d'ERC (de CiU potser sí, perquè sempre quedarà en Duran). Ni se'ls espera, ni se'ls vol allà. De fet, directament no se'ls convida i se'ls exclou manifestament i severa. És el que acostuma a passar en política i en gairebé totes les coses de la vida: a les nostres pròpies festes no hi volem els enemics (perdó, en llenguatge políticament correcte se'n diu adversaris).

Això, que els posicionaments ideològics enfrontats duguin a exclusions, és un principi vital que més o menys arreu s'entén, excepte en la política catalana. La política catalana és tan exquisidament cortesana, tan plena de randes i farbalans, tan deutora de cortesies i hipocresies, que els que estan en contra d'una idea (per exemple, el dret a decidir) fan veure que no és que ells hi estiguin en contra, sinó que els n'han exclòs els altres, que són malignes per definició. Així, els casos del PP i de Ciutadans, que segons ells no és que siguin fatxes, sinó que són els altres els que els exclouen. I el fenomen (el fenomen de la hipocresia) arriba al virtuosisme amb el PSC de Pere Navarro, que en teoria està a favor del dret a decidir però que es nega a formar part d'un pacte a favor del dret a decidir. Ara que ho penso, aquesta manera de procedir s'assembla una mica massa a la d'una hipotètica dirigent política que es fes espiar a ella mateixa per una agència de detectius per mirar després de treure'n, de la forma més barroera possible, els rèdits polítics possibles (fins i tot a costa dels Mossos d'Esquadra), i després, ja de passada, vuitanta mil moniatos per mirar, com es diu sempre, de tapar forats.

Vull dir que són actituds tan flagrantment contradictòries que farien riure si no fessin ràbia. També fa gràcia, tot sigui dit, que el Govern no hagi trobat ningú més qualificat que Joan Rigol per confeccionar un text unitari sobre el dret a decidir. Joan Rigol, expert en consensos: n'hi ha prou recordant el seu Pacte Cultural, en l'època que va ser conseller de la matèria. Va anar tan bé que d'aleshores ençà a Jordi Pujol li va quedar penjada la llufa de president enemic de la cultura. Tant se val: l'expresident Rigol sabrà trobar el mínim denominador comú entre CiU, ERC, ICV i la CUP. És possible que sigui tan mínim que arribi a no ser comú, però com a mínim serà un denominador. I després, la Brunete mediàtica el passarà pel seu túrmix. Si d'això en surt un referèndum, podrem ben bé dir-ne la consulta de la carambola. Endavant, que hi ha feina.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF