Aquesta setmana hem celebrat el primer aniversari de les eleccions ‘del canvi’. Com a bons lectors, sé que haureu reparat tot d’una que les europees no les he comptades perquè, tot i que decideixen el nostre futur real de retallades i altres herbes, no deixen de ser el #Patató de la vida política i, des del primer dia, m’he marcat com a objectiu només xerrar-vos de coses importants.
Ja fa un any de ‘la nova política’ que tot ho havia de desballestar i, per ara, l’única revolució que hem experimentat ha estat el canvi d’estratègia a l’hora de demanar el nostre vot. Si la legislatura passada ens queixàvem de la comunicació via plasma, ha arribat una nova fornada de polítics gestats a cop de debat televisiu que saben com fer-nos arribar el seu missatge. El problema és la innocuïtat de la missiva. Hem baratat el ‘programa’ d’Anguita per, senzillament, conformar-nos a sortir al programa de n’Ana Rosa.
Fa un parell de dies escoltava un sociòleg que havia analitzat el discurs dels nostres polítics. I ni ‘puedo prometer y prometo’ ni ‘I have a dream’. Els nostres polítics han après que en l’era de Twitter ningú t’escolta més enllà de 140 caràcters i ens han regalat l’esferificació de la ideologia: petites pastilletes d’avecrem en forma de missatge de consum ràpid que donen bon gustet però no alimenten. Com va dir Groucho Marx: “Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tenc uns altres”.
D’altra banda, aquesta buidor de discurs contrasta amb l’omnipresència dels nostres dirigents ja sigui per terra, mar o aire. Mai s’havia xerrat tant per, en definitiva, dir tan poc. No hi ha un moment en què no escoltis la ràdio o miris la tele que no s’hagi parit un nou format que ens mostri la cara ‘más campechana’ del personatge (allò que abans en dèiem la #CaraB). En Bertín, na Susanna Griso, n’Albert Om... tots ens han obert de pinta en ample les finestres de la intimitat ‘domesticada’ de la política. La decepció ha vengut quan hem vist què hi havia darrere les portes.
Però la balear, com us dic sempre, és una societat de constrastos. Si fa un any la polèmica era que els nous diputats de Podem havien anat al Parlament en bermudes i xoquins, ara, i gràcies a la seva conga postTIL, el problema és que no sabem quin és el condicionador ‘tacto seda’ que fa que els rínxols d’Alberto Jarabo tenguin tanta consistència. Les regles del joc han canviat i la nova política els ha ensenyat que, quan els vots van tan justos, la seva #CaraB pot fer decantar la balança del votant indecís, un demòcrata tipus que sempre cerca el centre però mai l’acaba de trobar.
D’aquesta moda ‘íntima’, allò que no m’acaba d’agradar és que sempre surt la gent de Madrid. Em direu que els de MÉS han enregistrat un parell de vídeos d’‘Un dia qualsevol en la vida de’, però només xerren de Ciutat i jo som un home amb vocació universalista. Si aquesta és la nova manera de captar el meu vot, jo vull saber què fan els meus candidats quan ningú els mira i dipositar-lo obrant en conseqüència.
En Toni Verger és més d’eslip o de bòxer? (o potser no en fa servir?) Qui fa les ‘californianes’ a na Teresa Palmer? Un cop li posem cara a en Pere Joan Pons del PSOE, on compra els calcetins multicolor? En Fernando Navarro de Ciutadans ha explicat qualque vegada un acudit i la gent ha rigut? O el jutge Yllanes: s’ha hagut de posar salomònic a qualque reunió de propietaris com si fos el ‘señor Cuesta’? I ja que feim safareig, en Mateu Xurí fa les comandes del McDonalds en glosa o en romanç? Arribats a aquest punt, hem de recórrer als clàssics: ‘O tempora, o mores’.
