Volem que l'Església ens presenti els comptes. Els volem veure clars, tan clars com s'exigeixen a qualsevol empresa i més si té subvencions de tota mena i tractament singular en matèria d'impostos. Aquesta hauria de ser la proclama per començar a discutir el que aquest dimarts es debatrà al Parlament balear, a proposta de MÉS i de Podem, sobre l'obscur tema de les immatriculacions, apropiació perquè sí de béns patrimonials per part de l'Església. Com a ciutadans que finançam l'Església, siguem o no creients, no només tenim el dret de conéixer quins béns té la institució eclesiàstica, sinó quins ingressos té i quines despeses fa anualment i per quins conceptes. Que això no se li exigeixi per la via legal és la punta de llança de totes les irregularitats que se'n deriven.
Sense anar més lluny, és més difícil conèixer els comptes de la Seu de Mallorca que la fórmula de la Coca-Cola. Amb la gestió dels nombres derivada a una empresa externa, la cosa és d'un obscurantisme que clama al cel, si se'm disculpa el símil fàcil. Intentau saber quants visitants paguen entrada a la Catedral de Palma cada dia, cada mes o cada any, i el pas a una informació veraç us serà impossible, no sigui cosa que puguem multiplicar el nombre de visitants amb el preu del tiquet i tenir una idea aproximada d'una part, només una part, dels ingressos. Ja no parlem del recapte de les bacines, de la venda d'espelmes i entrades vàries. I qui diu la Seu de Mallorca, podem dir qualsevol altra catedral d'onsevulla, convents, esglésies, monestirs, etcètera, etcètera.
Les immatriculacions o la llei de la qual ha derivat aquest sistema d'apropiació més fosc que la tinya han permès al Bisbat, a l'Església, fer de notari i de client alhora, sense cap certificat de propietat pel mig. És meu perquè jo ho dic, i punt. Mentretant, pagau-me'n la conservació i restauració.
Si l'Església gaudeix del privilegi de cobrar ajuts públics, els seus comptes han de ser públics. Amb això, una no nega que la institució eclesiàstica té en les seves mans un percentatge molt elevat del patrimoni del qual gaudim i que forma la nostra història i ens dona valor, un patrimoni a conservar. Per mantenir-lo necessita un tractament especial, probablement. Si en coneguéssim els balanços, un exercici de transparència financera que tothom que té locals llogats (i no pocs en el seu cas), ingressos per conceptes múltiples i despeses per altres conceptes es veu obligat a fer, llavors podríem parlar de les necessitats d'ajut reals que té l'Església. Però si els comptes són inaccessibles, hi hauria d'haver un estat de dret que els dugués davant la Justícia. He dit estat de dret?
