OBSERVATORI
Opinió 03/06/2016

Els científics i el cinema

i
J. A. Mendiola
3 min
Theory of Everything és un biopic d’Stephen Hawking, basat en les memòries de la seva primera dona, Jane Hawking.

PeriodistaLes biografies han estat des de sempre una font inesgotable d’inspiració en el món del cinema. Tan inesgotable com inabastable. De fet, intentar fer una llista de les millors seria una tasca gairebé impossible. La vida dels grans músics, polítics, artistes, escriptors, esportistes i guerrers han farcit les pantalles des que el cine va fer acte de presència en les nostres vides. Els científics també han tingut la seva porció de glòria, però sens dubte amb menor mesura, ja que apareixen en la història del setè art amb comptagotes. Però vet aquí que els darrers anys han ocupat la gran pantalla amb lletres de motlle. De fet, en l’edició de 2015, dues d’elles optaven a millor pel·lícula en la cursa dels Oscar, molt ben col·locades. Em refereixo a ‘The Imitation Game’, de Morten Tyldum, que contava tan sols una part de la vida del matemàtic anglès Alan Turing, considerat el pare de la informàtica i qui aconseguí durant la Segona Guerra Mundial desxifrar els criptogrames dels alemanys i de la seva màquina d’enviar missatges, anomenada Enigma. Tot i així, a Turing li varen fer la vida impossible per la seva condició d’homosexual. Tyldum aconseguí la nominació com a millor director, i Benedict Cumberbatch, com a millor actor protagonista, en el paper del científic, tan atrabiliari com convençut del seu talent i possibilitats. Per una altra banda, ‘Theory of Everything’, de James March, és un ‘biopic’ d’Stephen Hawking, a qui dóna vida Eddie Redmayne, basat en les memòries de la seva primera dona, Jane Hawking, les quals, tot just sortides al mercat, ja tenien venuts els drets per convertir-se en pel·lícula. Redmayne, també nominat, assolí el premi gros com a millor actor. Un premi cantat, pels esforços a l’hora d’aconseguir la semblança en la metamorfosi física del protagonista. Una circumstància que sempre dóna un valor afegit a la interpretació i que tant agrada als membres de l’Acadèmia de Hollywood. No és tant una hagiografia científica com una història d’amor i superació que ben bé es pot qualificar de convencional o, el que és el mateix, l’hem vista en moltíssimes ocasions amb la mateixa estructura argumental. El personatge, el científic més mediàtic després d’Einstein, ho tenia tot a favor seu.

Gairebé un desconegut fora del món científic, i això que té molts trets que agraden a les masses, Srinivasa Ramanujan, nascut a l’Índia, a Tamil Nadu, pobre, autodidacte, un geni de les matemàtiques, un nin prodigi, també ha arribat al cinema, amb el títol de ‘L’home que coneixia l’infinit’, en què es parla de la seva relació amb el matemàtic anglès que el va descobrir, G. H. Hardy, encarnats per Dev Patel, conegut i famós pel seu paper a 'Slamdog Millionaire', i Jeremy Irons, respectivament. Una història que ho tenia tot a favor seu, però on el dibuix dels personatges i de les situacions no passa del primer escaló. Un tòpic rere l’altre la converteixen en un ‘pastiche’ edulcorat, de tal manera que, tot i estar basat en fets reals, en cap moment traspassa la pantalla. Sempre i en tot moment fa la sensació que els protagonistes estan interpretant. També és cert que el doblatge no hi ajuda gens, ans al contrari, com tampoc no ho fa la posada en escena, amb una il·luminació que li dóna un aire postís. L’obvietat del personatge que interpreta Stephen Fry, també productor, potser és el paradigma del conjunt de la pel·lícula, un compendi maniqueista, on tot és blanc o negre, sense grisos intermedis, farcida de subratllats i evidències, que no aconsegueix transcriure amb eficàcia ni una sola de les circumstàncies, com per exemple la relació entre els dos protagonistes, que en tot moment demana una mica més, perquè queda clar que té molt més per oferir i el resultat final és pla, fins i tot diria que infantil. I surts del cinema amb el regust amarg del que hauria pogut ser.

stats