OPINIÓ
Opinió 16/06/2017

La casa de la llibertat

Melcior Comes
3 min

Ha aixecat molta polèmica aquesta setmana que Pep Guardiola qualifiqués Espanya d’estat ‘autoritari’ en l’acte de suport al referèndum d’autodeterminació inevitablement unilateral que està preparant el govern català per al proper mes d’octubre. Pep Guardiola, esportista admirat a Espanya i entrenador d’èxit internacional, ha rebut unes troncades monumentals, unes crítiques furibundes; se l’ha contraposat al tennista Nadal, aquest sí un bon patriota espanyol, orgull “ibèric” i exemple de força, determinació i coratge, etc. Guardiola seria el prototipus del filisteu; i tot la mateixa setmana en què la fiscalia apunta criminalment Cristiano Ronaldo, que hauria deixat de pagar a Hisenda prop de 15 milions d’euros. Ronaldo, que ens hauria robat a tots, i que potser deixa el Madrid, rep menys crítiques que Guardiola, que tan sols demana poder votar sobre l’ordre territorial. O que Nadal, que també ha tingut els seus estira-i-arronses amb Hisenda: Nadal havia fundat les seves societats mercantils al País Basc, per no pagar tants impostos, com fan tots els bons mallorquins. Els doblers estaven més fresquets a Sant Sebastià que no devers Portocristo.

Es tolera abans un lladre o estafador que no un qüestionador de l’ordre patri; s’és més nacionalista que bon ciutadà, doncs; s’és més tolerant amb el trampós que no amb l’escèptic que s’atreveixi a posar en dubte els fonaments de la tribu. Un mal tan vell com la condemna a mort de Sòcrates o de Jesús. Continuem salvant Barrabàs, sobretot perquè ara Barrabàs juga de davanter centre. O té una raqueta groga, encara que li manqui el batxiller. Continuem enviant a la creu els que tenen la barra d’anar contra els intangibles i la bona consciència.

Però és o no és Espanya un estat autoritari? Hauríem de posar-nos tranquils. Espanya té mancances. L’ONG Freedom House, que avalua les llibertats polítiques i ciutadanes arreu del món, li posa una nota de 94 sobre 100. A l’últim informe d’aquesta casa, es fan ressò de les tares espanyoles en matèria anticorrupció; però sobretot és en el tema de les llibertats civils on punxa: hi ha atacs cada vegada més accentuats en l’exercici de la llibertat de pensament: la ‘llei mordassa’ i les retallades en investigació haurien fet abaixar la nota. Els drets d’associació i organització també s’haurien vist lesionats, amb les multes de fins a 600.000 euros per als que participin en manifestacions no autoritzades. També hi ha forats en matèria de separació de poders, tracte dels immigrants a les fronteres, i feminisme, amb els casos reiterats de violència contra les dones, o la necessitat de demanar permís per avortar si s’és menor d’edat… Tot això fa baixar la qualificació en els estàndards internacionals de llibertats. Però basta per a parlar, pròpiament, d’autoritarisme?

A les persones que són víctimes entre nosaltres de violacions als seus drets (dones maltractades, periodistes perseguits, polítics inhabilitats per permetre votar, etc.) els consola ben poc que se’ls digui que, a d’altres bandes del món, a països no lliures segons aquests saníssims paràmetres com la Xina, l’Iran, el Txad, Gabon, Veneçuela, Rússia o Angola s’està molt pitjor. A qui veu un dret conculcat –un homosexual apallissat, per exemple– no li serveix de res que se li digui que a Rússia seria mort o a la presó. Per ell, per la víctima que veu impedides les seves llibertats de ser i manifestar-se, l’estat sempre serà autoritari; la comparació objectiva no li arregla res.

Passen coses males de pair. Divendres passat, a s’Arenal, un grup de neonazis alemanys interrompien el concert d’una actriu porno retirada –però que canta en pèl– demanant que es fessin fora ‘tots els estrangers’! Qui ho pot entendre tot això? Cristiano Robando.

stats