Hi ha mites que han sobrevolat eternament el panorama social i polític mallorquí. Un, el més present, amb tota seguretat, és el de l’oasi. Alguns han afirmat que el conservador illenc era antropològicament lluny de les formes violentes de les dretes d’altres indrets de l’estat. Això feia que Mallorca no fos el País Valencià.
Discrepo. Entre les malifetes del “camarada Bonet” i els seus esbirros de Fuerza Nueva durat la Transacció i el que va passar al centre de Palma diumenge passat hi ha un fil llarg, prim, que no ha estat hegemònic als carrers –gràcies que el mallorquinisme i l’esquerra saberen fer el que calia– però que cal no menystenir. Enmig d’aquest fil, segur que em deixaré fets i noms que la meva memòria –tant la viscuda com l’escoltada– no té presents. Però hi ha les cremes dels repetidors de TV3 i les bombes contra l’editorial Moll. Hi ha els atacs personals contra el nostre Llompart. Hi ha la neonazi CEDADE –Circulo Español de Amigos de Europa–, que tengué una certa presència a Mallorca carregada de complicitats –recordem que a les nostres Illes residiren nacionalsocialistes exiliats durant el franquisme com Otto Skornezy, creador de la Xarxa Odessa–, amb militants destacats com Eduardo Connolly i com alguna joieta de regidor del PP palmesà de l’etapa de Catalina Cirer. Hi ha les pintades intimidatòries antixuetes i judeòfobes contra el batlle Ramon Aguiló. Hi ha el feixisme articulat els anys noranta al món del futbol a les grades del Reial Mallorca. Hi ha les pallisses contra persones que he estimat molt i que m’educaren sentimentalment en moments clau. Hi ha les agressions contra persones com l’entranyable llibertari asturianista Guillermo Chamizo ‘Txami’, propietari de la teteria Mehari Solidari; contra l’activista i excoordinador de l’OCB Tomeu Martí i contra militants independentistes o dels moviments socials. Hi ha aquells adhesius que no se m’oblidaran mai a la seu del PSM: “Mallorquines, hijos de puta. En España se habla español”. Hi ha la necessitat d’unificar esforços sota la Plataforma Antifeixista de Ciutat, en el canvi de segle o una mica abans. Hi ha la proliferació de sigles gonelles més o manco ultres a l’escalfor del matisme i del bauzanisme. Hi ha l’assalt al Casal Voltor Negre. I hi ha, finalment, el que ens hem trobat ara.
A mi, no me n’amago, em fa por que un nombre indeterminat però no precisament petit de persones, no totes elles estrictament d’ultradreta, acompanyin, secundin, una manifestació per la unitat d’Espanya amb simbologia franquista i carregada de violència. Que tot plegat acabi amb una al·lota amb ferides al cap i amb la parada de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca arrasada és aterridor. Quina diferència amb les manifestacions al carrer multitudinàries i de mil colors –ecologistes, sindicals, pels drets dels refugiats, pels drets LGTBI, feministes, sobiranistes, contra la guerra, pel català, contra el neoliberalisme, per l’educació pública, contra la massificació turística– que Palma ha viscut els darrers vint anys! No recordo cap mobilització, cap marxa, de les impulsades en clau democràtica i progressista en un sentit ampli, que no hagi estat festiva, familiar –en el sentit de veure-hi parelles amb infants, padrins, fills i néts– i alegre. Només em ve al cap alguna tensió, causada per les provocacions de la policia i d’alguns elements d’extrema dreta, a les manis antifeixistes de finals dels noranta que es convocaven per l’aniversari de la mort del dictador. L’alegria, que deia fa un moment, ha estat l’element distintiu de tot allò que els demòcrates, els mallorquinistes i les esquerres plurals d’aquest país hem fet als nostres carrers. A la nostra alegria, per tant, ells, la setmana passada, hi contraposaren odi, ràbia, testosterona de la més oiosa.
La imatge d’un tipus com Joan Font Rosselló, professor de la UIB, exdiputat del PP, home de Ciutadans i dirigent de la Fundació Jaume III, fora de si, agressiu, desmuntant a la força la carpa de l’ASM hauria de quedar forjada a foc a les nostres retines. No ho oblidarem. I, com que no ho oblidarem, cal posar-hi remei. Els carrers són nostres, de ningú més. Necessitem un cordó higiènic, format per tots els demòcrates mallorquins, que ens protegeixi d’ells, que els aïlli fins fer-los desaparèixer. Passi el que passi en el futur, les unitats o desunitats del seu Regne i el seu odi a la diferència i a la diversitat no ens guanyaran. Palma és nostra. Ciutadella és nostra. Vila és nostra. Als carrers de les Balears i les Pitiüses no volem feixistes.
