Ens cal gent que es fiqui en problemes
HI HA GENT a qui li agrada ficar-se en problemes. S’hi dedica. I no per morbo ni per vici: per arreglar-los. Són així d’optimistes o inconscients. D’alguns dels que ho fan professionalment en diem educadors socials i treballadors socials. Són disciplines diferents, però amb aquest punt en comú: es fiquen allà on hi ha embolics dels grossos. I no de manera tangencial, al bell mig. Acompanyar i mediar són els verbs que conjuguen més. I han de ser persones d’acció, han d’aparcar els substantius perquè els toca actuar.
En una societat en què s’imposa el “No t’hi fiquis”, en què mirem cap a una altra banda perquè prou feina tenim amb nosaltres, en un món professional fragmentat en departaments que competeixen més que no pas col·laboren, en què ens encolomem les culpes els uns als altres en lloc de buscar sortides, hi ha oficis que consisteixen a ficar-se en problemes entre persones. Tot i saber que quan dos es barallen el tercer té les de rebre. I els cridem allà on hi ha persones vulnerables, addiccions, solitud, maltractaments, malalties greus.
Allà on hi ha un educador social o un treballador social hi ha una mirada global i artesana, la de reparació i la de reforma, la d’intervenir abordant les causes i les conseqüències, la de la reconstrucció. El sol fet d’assumir que ens calen és admetre que cal posar les persones i els contextos al centre. Per això en necessitarem cada cop més, i millors, i convindrà escoltar-los i donar-los més marge de maniobra. Ens han d’ajudar amb la prevenció, a donar importància a les emocions, a les relacions. A restablir vincles de confiança amb la societat. L’adjectiu que els identifica és social, perquè vivim junts i ens calen complicitats. I el nom és educador, perquè l’educació és sempre la solució, o treballador, perquè el món l’arreglarem fent feina.
