Publicitat
Publicitat

Per uns capricis del Consolat

LA CULTURA ANÈMICA.No és descobrir la penicil·lina afirmar que la Cultura al nostre país passa per una de les èpoques més magres de les darreres dècades. El govern espanyol i, ipso facto , el seu segur servidor, el Govern balear, no es cansen de dir que no hi ha doblers per fer Cultura. Per altres coses, tampoc, però jo no seré dels qui diguin que la Cultura ha de quedar òrfena quan hi ha altres mancances. Sigui com sigui, el Govern clama que no hi ha doblers per a les arts escèniques, ni per a l'Orquestra Simfònica, ni per a les biblioteques públiques, ni per estimular o ajudar a menjar a la nostra petita indústria cultural. No hi ha doblers per a museus com Es Baluard, el Museu de Mallorca, el Museu de Menorca o el d'Eivissa per esmentar només algunes de les infraestructures culturals més representatives que pràcticament no poden programar activitats perquè, segons els diuen, no hi ha un euro ni per acabar de cobrir les seves despeses corrents i obligatòries. El missatge que se'ns dóna el tenim clar, el que passa és que fa mal creure-s'ho quan, al mateix temps, es fan grans despeses dins el mateix àmbit cultural i sense importar-hi.

EL GOVERN I LA LLONJA. La cúpula del Govern balear, la que es veu i la que està a l'ombra, ho va decidir tan bon punt arribà al Consolat fa dos anys. Els pressuposts en Cultura se n'anirien, com qui diu, en orris, però la Llonja havia de tenir una gran exposició cada any. Una exposició de les que es podien fer quan hi havia grans patrocinadors, amb artistes de renom internacional, obres de centenars de milers d'euros (que vol dir obres cares per a l'assegurança), producció o transports molt costosos, gran catàleg i tot el que calgui. Per ventura per una inconfessable afició al col·leccionisme, potser també perquè els interessa més enlluernar que donar suport a la funció social i educativa que fan diàriament els museus, no sigui cosa que ajudin a culturitzar i fer més crític el personal, el fet és que cada exposició que organitza el Govern a la Llonja, la de Bernardí Roig de l'any passat i la de Tony Cragg que s'inaugurarà d'aquí a un mes, són projectes extraordinàriament costosos per als temps que corren. Amb tots els meus respectes per als artistes i l'admiració per les seves obres, el problema no està en la selecció, sinó en el fet de contraprogramar quan no hi ha per programar allà on s'hauria de poder fer, perquè per això hem construït museus, els hem finançat durant anys i hi ha uns tècnics que pagam perquè facin aquesta feina.

A MI QUE EM PERDONIN. Ja fa molts anys que crec i defens que la Llonja és en si mateixa un luxe d'exposició, i no hi ha necessitat de fer-ne cap altre a dintre. Una vegada vaig poder escoltar Robert Hughes clamar a l'interior de la Llonja un emocionat " oh, this is so contemporary! ". Qui fou el crític d'art de la revista Time , l'autor de Barcelona o d'una de les històries més ben contades i opinades sobre l'art del segle XX, donava així la raó als qui pensam que a l'interior de l'edifici de Guillem Sagrera només cal mostrar-lo tan magnífic com és. Encara que les exposicions dels artistes esmentats no facin mal a l'arquitectura gòtica, per molt que s'hagin negociat molt bé aquests projectes perquè tenguin el cost mínim possible (elevat, sens dubte, quan l'exposició de Tony Cragg inclourà unes deu escultures, algunes de les quals superen les dues tones de pes i s'han transportat d'Alemanya i hi hauran de tornar) i encara que se'ns parli de rècord de visitants, amb uns 240.000 l'any passat. A mi que em perdonin, però la Llonja gairebé no s'obre sense exposició i no té per què fer aquesta funció artística quan els que l'haurien de desenvolupar estan tan mancats, per uns capricis del Consolat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF