Afirmar que el proper divendres comença la campanya electoral és únicament dir la veritat oficial (o, si voleu, legal). Per sort o per desgràcia, fa molts de mesos que ens trobam en un procés en el qual, a banda de no poder demanar el vot de manera explícita, els partits i els candidats s'han fet gairebé omnipresents en les nostres vides: entrevistes, debats, reunions, mítings, eslògans, tuits... on, curiosament, no se solen destacar les propostes en positiu per tal de sumar suports, sinó les mancances dels adversaris i, sobretot, el desastre que suposaria que mantinguessin o assolissin el poder, amb l'únic objectiu d'activar el vot de la por i de desanimar l'electorat de la resta.
Els exemples són nombrosos, encara que per damunt de tot destaquin alguns temes sobre els quals, per la seva innegable rellevància, s'ha dit i debatut molt. Un d'ells és Veneçuela, que, si ens hem de guiar per les estratègies d'alguns, deu figurar en una posició molt elevada en el rànquing de preocupacions ciutadanes. Tant, que Albert Rivera va viatjar-hi per conèixer de primera mà el model bolivarià que Podemos vol importar. Les seves sinceres llàgrimes quan escoltava els testimonis dels opositors al règim de Maduro ens han de fer abandonar la idea que es tracti d'una simple tàctica electoral.
Lògicament, Catalunya també figura en el pòdium dels problemes de la població. La divisió entre els que defensen la indissoluble unitat d'Espanya i els que treballen per la seva ruptura és abismal, i no hi ha cap reducte per a l'enteniment (entès en les dues accepcions de la paraula). També es parla de la corrupció, però només de la dels altres, que la dels meus és encara presumpta i ningú podrà demostrar que no són innocents, o de qui és el principal culpable d'aquesta repetició dels comicis (tots excepte nosaltres). Fins i tot quan per casualitat surten temes menors com el del mercat de treball, la cosa es queda en eslògans fàcils ("hem reduït l'atur registrat") que no van a l'arrel del problema.
Ens trobam, doncs, davant la banalització de la política i la seva reducció a l'absurd. És cert que l'aposta de les grans cadenes de televisió per programes de debat, entrevistes o reportatges sobre actualitat política, i la cada cop més profunda penetració de les xarxes socials i la seva consegüent interacció entre electors i elegibles, ha incrementat el coneixement i l'interès de la ciutadania, però es corria el gran risc de quedar-se amb el missatge simple i buit, amb la 'cara humana' dels candidats, amb els arguments que no resisteixen la més mínima anàlisi crítica, i hi hem caigut de ple. Quants de votants acudiran d'aquí a un parell de setmanes als seus col·legis electorals pensant només en la frase que ha amollat el candidat de torn, sense aturar-se ni un moment a reflexionar sobre la seva veracitat? O en l'acusació que ha fet sobre un rival, sense analitzar si té fonament? He parlat sovint dels insults que llancen alguns polítics a la intel·ligència de l'electorat (d'exemples, n'hi ha a cabassos), però molt poc de si aquest electorat està prou informat per poder exercir amb llibertat i intel·ligència el seu dret al vot. Des del meu punt de vista, la situació actual de la política espanyola no es pot explicar sense tenir en compte aquest factor.
Converses de bar, somriures i cors, marxa atlètica, sumes impossibles, abraçades caníbals, falses promeses, debats 'Sálvame', titulars lamentables... la campanya del tot s'hi val per rapinyar uns quants vots i, com deia abans, per evitar que el rival en guanyi. La buidor de propostes i el renou que es fa en temes gairebé intranscendents (almenys per a una part molt important de la ciutadania) fan que aquesta (pre)campanya ens ompli a molts de vergonya (si vàreu veure el cara a cara entre Pablo Iglesias i Albert Rivera, sabreu de què parl).
Jo, que des que tenc edat per fer-ho, mai no he deixat de votar, he arribat a considerar seriosament sumar-me a la ja enorme llista de desil·lusionats que auguren tots els sondejos. Clar que després pens a qui beneficiaria (i qui promou veladament) aquesta actitud i se m'espassa, però vist l'espectable, és entenedor i fins i tot justificable que s'incrementi el nombre de desencantats que el proper 26 de juny dipositaran a les urnes un sobre buit o directament es quedaran a ca seva.
