Divendres passat començava la que des del meu punt de vista pot ser la campanya electoral més decisiva, quant a influència en els resultats, de les darreres dècades. L'escenari que dibuixen totes les enquestes, on les grans protagonistes són la indecisió i la volatilitat, obliga els partits a posar en marxa tota la maquinària per conservar els electors fidels, il·lusionar els desencantats, convèncer els dubtosos o, com a mínim, desactivar els possibles votants d’altres formacions. Dic que divendres començava la campanya, però de ben segur que són molts els ciutadans que es demanen quina diferència hi ha entre aquesta recta final de dues setmanes i els mesos que ja portam de precampanya. L’enganxada de cartells que donava habitualment el sus a la campanya està quedant obsoleta, igual que les regles absurdes que tal vegada fossin necessàries en els inicis trontollants de la democràcia però que avui, amb les noves tecnologies i l'almenys suposada maduresa política dels ciutadans, resulten ridícules, com ara la prohibició de publicar enquestes en els cinc dies anteriors a la votació o la famosa “jornada de reflexió”.
Aquesta serà sens dubte una campanya on els elements clàssics aniran deixant lloc a les maneres més modernes d’arribar a l’electorat. A poc a poc es van abandonant els grans mítings, destinats a convèncer els convençuts i a proporcionar algun tall de vídeo als informatius, i s’aposta més per la presència dels líders a la televisió i les xarxes socials. Una entrevista o un debat electoral poden arribar a molta més gent que un acte en una plaça de toros o un auditori, i això ho saben els equips de campanya. Aquí he de reconèixer que aquesta exposició mediàtica dels candidats em provoca sentiments contradictoris. Per una banda, ens hauríem d'alegrar que als mitjans, sobretot a la televisió, ocupi cada cop més espai la política i això permeti a l'electorat conèixer els líders, els partits i les propostes; però, per una altra, em preocupa que gairebé tot es redueixi a “caure bé”, a mostrar la part humana dels caps de llista, relegant a un segon pla la part més important. Per descomptat que és positiu (necessari, diria jo) que la persona que aspira a ser el president del govern sigui capaç de transmetre les seves idees amb claredat i fermesa i de defensar-les davant els seus adversaris, però no podem caure en el parany de decidir el nostre vot en funció de la simpatia que ens desperti (ni molt manco de la inèrcia, del sempre ho he fet i sempre ho faré, però aquesta és una altra qüestió).
Segons els primers moviments que hem pogut veure, el Partit Popular i la seva “España en serio” se centrarà en principi en el vot menys urbà, perquè considera que allà té un important calador, i basarà la seva estratègia en tres pilars: la recuperació econòmica (ara que les dures però necessàries reformes comencen a donar els seus fruits, no podem canviar d’estratègia), la unitat d’Espanya (som els millors garants de la sobirania nacional) i el discurs de la por (ai de vosaltres, si els altres arriben al poder). Mariano Rajoy, després d'haver-se ocultat durant quatre anys dels focus, intensifica la seva presència als mitjans, en un intent de compensar els plasmes i els silencis de la legislatura.
Per part seva, el PSOE concentrarà els seus esforços a recuperar el clàssic votant socialista, desencantat amb els darrers temps de la legislatura de Zapatero i atret per altres opcions o instal·lat en l’abstenció. Per això, Pedro Sánchez, amb la confusió que té entre els crits i la vehemència, reivindicarà els grans avenços socials que es porten a terme quan governa el seu partit i intentarà aglutinar el vot útil venent que són l'única alternativa possible a Mariano Rajoy. Des del meu punt de vista, el PSOE obtindrà un millor resultat que el que li atorga el darrer estudi del CIS, però sempre hem de tenir en compte que, a diferència del PP, pot perdre efectius pels seus dos flancs.
Un d'aquests flancs és precisament l’objectiu de Podemos, que amb una moderació en el missatge i en les formes espectacular, aspira a portar al seu terreny els “socialistes de cor”, tot identificant el PSOE i el PP com la mateixa cosa. La presència de Pablo Iglesias en l'àmbit mediàtic ha estat molt intensa en els darrers anys (una de les grans crítiques que li llancen té a veure que és un producte televisiu creat per una determinada cadena) i no abaixarà el ritme durant la campanya. És cert que aquest tocar el timbre abans d'assaltar el cel ha pogut desil·lusionar alguns, però no ho és menys que sense atreure el centreesquerra clàssic és impossible recaptar els suports suficients per ser el proper inquilí de la Moncloa.
El quart general de la batalla, Albert Rivera, està plantejant una campanya gairebé presidencial que es basa en el canvi tranquil, en la regeneració democràtica dins d’un ordre i en la seva ambigua posició entre l’esquerra i la dreta. La cerca d’identificació amb Adolfo Suárez és un clar indicatiu de voler vendre’s com el partit que ha de liderar una segona transició, si bé els debats i les circumstàncies potser l'obliguen a definir-se en temes on s'estimaria més no posicionar-se.
En definitiva, una campanya electoral que per poc que influeixi pot comportar alteracions substancials en el resultat final; un resultat que, sigui quin sigui, ens deixarà un escenari polític completament nou, on la negociació i el diàleg esdevindran obligatòriament protagonistes, i una legislatura probablement curta en la qual, esperem, es plasmin les demandes de canvi que exigeix gran part de la societat.
