Publicitat
Publicitat

A camí llarg, passa curta

El debat i el diàleg són imprescindibles per garantir la democràcia i la participació en l'elaboració i la valoració de les polítiques públiques. Però si es vol que siguin útils en àrees com les polítiques de seguretat, defensa i pau, cal clarificar quins són els seus fonaments. No es pot debatre racionalment sobre què cal fer a partir de postures ideològiques prèvies, no contrastades amb fets reals, confonent objectius i instruments. Ni es poden, tampoc, judicar propostes massa vagues i genèriques. De les dues coses en tenim aquests dies un bon exemple: el que està passant quan s'afronten els temes de seguretat i defensa en l'agenda catalana del dret a decidir. Hi sovintegen diversos apriorismes (exèrcit sí o no; l'eventual naturalesa, nombre i components dels seus efectius; percentatges del PIB dedicats a defensa) que no tenen en compte el context internacional, i que confonen seguretat interna i seguretat internacional o seguretat i defensa. Amb aquesta premissa, exposaré quatre tesis per al debat.

Primer, hi ha tres polítiques públiques a les quals no pot renunciar cap estat, relacionades però independents. Ordenades de més a menys abast i contingut, són la seguretat (el que cal protegir de diversos riscos, perills i amenaces interconnectats; per què, com i amb què i qui, distingint entre seguretat interna i externa); la defensa (objectius i instruments per combatre les amenaces, externes i sobretot de tipus territorial), i la pau (objectius i instruments per contribuir al manteniment de la seguretat internacional i la renúncia a l'ús habitual de la força en les relacions internacionals). Les tres es connecten, a més, amb la política exterior. Certament, són irrenunciables, però avui s'exerceixen arreu amb instruments multidimensionals i amb actors públics i privats. Hi ha marge per elegir i innovar, com mostren els canvis de les polítiques de seguretat i de defensa dels últims vint anys.

Segon, el context de la seguretat internacional ha canviat molt des de la post Guerra Freda. La seguretat s'entén ara com un procés dinàmic, multidimensional, orientat a protegir subjectes diversos (estats, comunitats, persones, valors...) de diversos riscos o amenaces, mútuament interconnectats. A més, els estats han perdut el monopoli exclusiu dels grans instruments de violència; hi ha molts actors privats de seguretat (legals i il·legals) i ha canviat la naturalesa dels conflictes armats. Han sorgit noves violències: de cada deu morts per arma de foc al món, només dues estan relacionades amb violència política directa (conflictes armats i terrorisme). Això afecta les polítiques de seguretat, en difuminar la distinció entre la seguretat interna i l'externa i donar-hi rellevància passant per davant de les polítiques de defensa.

Tercer, en el context europeu i occidental s'han esvaït quasi totalment les amenaces territorials. No hi ha amenaces creïbles d'invasió del territori. El resultat és constatable en les forces armades occidentals: professionalització, reducció de la despesa militar (amb l'excepció fins fa poc dels Estats Units), reducció del nombre d'efectius, revisió dels programes de rearmament en curs i priorització de la capacitat de projecció de força a l'exterior. I si no s'ha anat més lluny és per l'impacte de la inèrcia i dels interessos del complex militar i industrial. La crisi econòmica està accelerant aquest procés, sobretot a escala estatal.

Quart, les actuals estratègies de seguretat i de defensa dels estats europeus reflecteixen aquest nou escenari, com demostra la nova Estratègia de Seguretat Nacional aprovada pel govern espanyol. Les noves polítiques es pregunten què cal protegir, identifiquen i valoren riscos i amenaces, fixen objectius i proposen instruments i contramesures per assolir-los. L'anàlisi mostra que el risc es focalitza en centrals nuclears, narcotràfic i crim organitzat, terrorisme, espai cibernètic, proliferació d'armes de destrucció massiva i vulnerabilitat energètica i d'infraestructures crítiques. I la pràctica diu que les millors contramesures són les que han estat relacionades amb la diplomàcia, la informació i la contrainformació, el foment del desenvolupament i de la cooperació i els instruments no militars de la seguretat.

En conclusió, per debatre sobre la seguretat i la defensa en el marc d'una consulta sobre una Catalunya independent convé anar a pams. A camí llarg, passa curta.