Publicitat
Publicitat

De callar i de mentir

Fa dos dies que estem tots amb les mans al cap, i amb motiu: Mariano Rajoy ha proclamat que el pessimisme "va de baixa" i que l'economia espanyola, l'any que ve, "anirà clarament millor". Alça Manela, Mariano. Fins i tot el més llosc s'adona que aquesta pujada de febre del president espanyol és un simple preescalfament de cara a les eleccions europees, i que el "gran acord d'estat" PP-PSOE no respon a res més que a la desesperació dels dos grans partits (de moment) de la política hispànica, després de les mostres demoscòpiques que els situen a la vora del cataclisme (és a dir, a la vora de la ruptura del bipartidisme que fins ara han copilotat). Els tords volen baixos per a socialistes i populars, i quan els que estan acostumats a manar veuen perillar el seu estatus, de sobte s'enrecorden de la visió d'estat i de la responsabilitat institucional. Tot plegat, una mandanga que, a aquestes altures de la pel·lícula, ja no hi ha qui se l'empassi.

L'anunci de millors perspectives per a la més que problematitzada economia espanyola, venint de la boca bífia de Rajoy, recorda aquell enterramorts del meu poble que solia saludar d'aquesta manera: "Salut i feina!", deia en entrar al cafè, i a més d'un un calfred li recorria l'espinada. El fet que l'atur hagi baixat aquest mes de maig ha estat un red bull que ha donat ales a la peperada, que l'endemà de la publicació de les últimes dades sobre (manca de) treball van córrer a tirar coets i campanes al vol, com si ja fóssim a les portes de la recuperació. De sobte, com Bernadeta a Lourdes, tots els columnistes i editorialistes afins al PP, que són legió, van començar a veure brots verds, llocs de feina de creació immediata i altres fenòmens paranormals. L'únic que ha succeït és que ha començat la temporada turística, i han aparegut aquells milers de llocs de treball (fortament estacionalitzats i de paupèrrima qualitat) que cada any generen el miratge d'un repunt en la situació dels treballadors espanyols. El miratge es desfà, com un gelat sota el sol del migdia d'agost, quan arriba el setembre i aquests miraculosos empleats del maig se'n tornen al carrer per la mateixa porta per on van entrar, però amb unes expectatives més ínfimes d'any en any. Això només serveix per enredar la gana. Si aquesta és una política de sanejament de l'economia, que baixi Keynes i ho vegi.

Un altre motiu que duu Don Mariano a fer crides absurdes a l'optimisme és la necessitat de tapar l'aniversari del primer rescat bancari d'Espanya (aquell "crèdit en condicions extremament avantatjoses" que se'ns va concedir perquè Espanya no és Uganda) i la proximitat del segon, que els experts, com reflectia l'ARA d'ahir, consideren imminent o, com a mínim, inevitable. Rajoy, parapetat rere la seva pantalla de plasma, els aplaudiments dels seus militants (bé, d'alguns) i el seu TC d'encuny inequívocament reaccionari, segueix, impertèrrit, la tàctica de qui dia passa any empeny. I la de qui menteix sempre no està obligat a dir mai la veritat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF