Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Les benes dels ulls

La independència de Catalunya està en bones mans. La unitat d’Espanya, en les pitjors. La imatge que ofereix la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació de cobertura estatal és vergonyosa. Són molts, però actuen de manera tan uniforme que, difícilment, els òrgans de règims de partits únics serien capaços de ser tan monolítics. Avui dia és fàcil comprovar com tergiversen els fets si un ho vol fer. No cal ni mirar els catalans, n’hi ha prou amb els mitjans estrangers.

En aquest sentit, és d’admirar que a la resta de l’Estat hi hagi persones que manifestin rebuig per les actuacions del Govern espanyol i donin suport, parcialment o totalment, a les pretensions dels qui defensen l’autogovern català. En el context en què ho fan, cal molta d’honestedat i molt de valor. Mai no ens hauríem pogut imaginar, en una societat que vol dir-se democràtica, que fos possible una manipulació dels fets tan grollera com la que fan el Govern espanyol i els partits polítics i els mitjans de comunicació que els fan costat. L’exemple més flagrant, però no l’únic, és la seva versió dels fets ocorreguts l’1 d’octubre i tot el que fins ara en deriva. Una versió tan contradictòria amb les imatges, sembla que ningú no se l’ha de poder creure. Però, així com passen els dies, hi ha més espanyols disposats a creure-se-la. Sempre hi ha voluntaris a combregar amb rodes de molí. I és cert que reaccionam davant la realitat no per com és, sinó per com ens pensam que és.

Presenten com a violents els qui participen en actes a favor de la independència. No es varen cansar de repetir les imatges d’aquell que tirava una cadira i d’aquell que llançava una tanca dues passes davant i que no feria ningú. No en tenien més per a mostrar accions dels “violents” votants. En canvi, la realitat els n’oferia a l’uf per a il·lustrar les “proporcionades” respostes de la policia. I parlaven de ferits entre la policia –mostraren el ministre preocupat per un que duia una mà mig embenada–. Perquè hi hagi ferits entre la policia sembla que no cal que els ataquin. Hi ha prou imatges que demostren que, a posta o sense voler, tenen tirada a lesionar-se entre ells –perquè reben porrades de col·legues, perquè topen amb portes tancades o queden penjant dels reixats de les escoles, perquè un jeep de guàrdies civils envesteix per darrere una furgoneta dels seus, etc.

La unitat d’Espanya està en mans de governants ridículs, ineptes i violents, que mai no han condemnat el franquisme, en companyia de mesells i d’agressors. La independència està en mans d’un govern i d’una societat que han sabut superar els obstacles del Govern espanyol i que s’han fet sentir en positiu internacionalment.

Però el passat demostra que pot no ser suficient. Els qui defensen la unitat d’Espanya tenen la força de la repressió i la violència. Per a ells, la unitat d’Espanya està per damunt la democràcia i els drets humans. Per això, poden estar decidits a sacrificar-ne dels seus i exterminar-ne dels altres. No podem esperar res més dels qui controlen el poder a Espanya. I els europeus faran el que creguin que més els convé a ells, com sempre: en el segle XVIII ens varen abandonar i en el XX varen retirar el suport als republicans.

No ha de ser només des de Catalunya que s’ha de provar de desmuntar aquesta Espanya que s’aguanta sobre l’odi. Quan els catalans ja no hi siguin, hauran de cercar uns altres culpables com a fonament de la seva demagògia.

En situacions de tensió com les d’ara, solen aparèixer les millors virtuts i els pitjors defectes. Aquests dies, d’una banda del conflicte es convoca a defensar els drets democràtics i a actuar pacíficament. De l’altra, segresten urnes amb violència i se’n complauen. I aquestes línies les han seguides les multituds que han sortit al carrer: uns clamant per la democràcia i la llibertat; uns altres cridant a favor de la repressió i desencadenant agressions contra persones i béns. Uns reclamant diàleg i mediació; els altres, submissió. Uns amb els bombers, pagesos, estudiants, organitzacions socials i culturals; els altres amb organitzacions feixistes. Uns defensant les idees amb les mans enlaire; els altres amb porres, pilotes de goma i gasos. Uns amb les crítiques dels feixistes i el suport de les organitzacions humanitàries; els altres amb les crítiques de les organitzacions humanitàries i el suport dels feixistes. Cadascú pot triar a quin costat vol estar, però a qui no li cau la bena dels ulls és perquè s’hi fa, o s’hi deixa fer, nusos contínuament.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF