OPINIÓ
Opinió 30/11/2016

És això

i
Irene Jaume
3 min

Un dinar de menú de migdia i entre la beguda, el pa, els dos plats i les postres poder-hi deixar anar tot allò que pens que necessita ser escoltat per qualcú que té la mirada plena d'humilitat i buida de supèrbia. Cerveses en una plaça de la ciutat que ens vol expulsar, però a la qual responem amb la rebel·lia de trobar-nos i tenir-nos en compte. Una visita a un poble amb nom de dona i falda salada i on saps que hi habita un cor massa gran per acabar podrit. Arribar a casa, esgotada i amb el cap ple de rutina, i trobar-hi l'acompanyament i el caliu que transforma aquella casa en llar i aquella convivència en refugi.

Estar rodejada d'un conjunt de persones imparables que creuen que podem transformar les nostres quotidianitats sota un paraigua que ens aixopluga i ens empeny a mirar-nos, assentir i caminar agafades del braç. Els diumenges on el món sembla més amable perquè està impregnat de nosaltres aquí, nosaltres allà i nosaltres pertot fent de tot per recordar-nos que estam vius i que, malgrat les avaries internes, ens estam posant a punt amb les nostres millors eines (i gales). És un poble diminutiu, la 'màgia potàgia' i esdevenir una tribu que s'ha escapat del seu hàbitat natural. Que ens separin bassiots, mars i oceans i, tot i així, tenguem la capacitat d'establir connexions momentàniament reals. Les abraçades furtives en moments furtius, els com-te-trobes-necessites-res i els ja-te-telefonaré i acabar fent-ho. Fer un puzle a les vuit i mitja del dematí, acompanyar a escola i deixar un trosset de tu d'aquell dia en dos cossets petits. És l'abraçada d'emergència contra els preus obscens de l'habitatge i pujar amb bus i baixar a peu una muntanya màgica.

És el sofà que ja se sap de memòria les nostres postures i les voluntats que se'n desprenen, mentre acomoda tota aquesta infrangibilitat nostra al cantó que li queda lliure. Les persones valentes que feren el camí invers que fa tothom –península-illa i no illa-península– i ens triaren per fer créixer les seves vides i les nostres més enllà dels mesos d'estiu i esdevingueren la nostra família. És el sud, les lliçons valuoses per dignes i fonamentals i uns braços que mai no es tanquen. És la foto real i abstracta de cada trobada de cinc trajectòries que s'encaparren a continuar connectades i inevitables, com si ignorassin que el món també està encaparrat a posar-los-ho difícil. És que cançons que diuen que l'univers és una festa i que els sentiments se'ns despisten siguin els nostres himnes. Anar a la mar o al safareig o a no fer res o a fer-ho tot i que les complicacions no siguin contemplables perquè mai no han existit. És que la història començàs amb un color verd esperança i s’hagi multiplicat amb tot el ventall de colors, tota la gamma sencera, per ser nosaltres les qui triam quin s’adiu més a les nostres vides connectades. Que ni -20º ni gairebé 6.000 quilòmetres no hagin pogut retxar, ni de manera ínfima, el disc de la nostra banda sonora particular.

Si em demanàssiu què és la felicitat, o què és l’amistat, o què és sentir-se sostinguda, avui, us diria això. Un estol de mans que, moltes vegades sense saber-ho, estan enllaçades, encreuades i aferrades per fer-me la vida més fàcil quan aquesta sembla perdre’s entre carreteres sense asfaltar, carrers amb llambordes aixecades i edificis esbucats. Feu l’exercici, perquè segurament us sorprendreu dient "és que és això" i us adonareu de la falta que fa que hi pensem una estona cada dia per tenir el nostre mobiliari emocional a lloc i en condicions per les guerres i batalles vitals que puguin venir.

stats