Què fa, en què inverteix les seves hores un rei que no governa? Crec que tots ens ho havíem preguntat més d’una vegada. És cert que els treballs de representació, els viatges, les recepcions i altres variétés mengen temps, de vegades més del que el comú de la gent s’imagina. Però, així i tot, les persones que treballam o hem treballat empeses per la necessitat sabem que el dia hauria de tenir una trentena d’hores per evitar la incòmoda sensació que la vida ens empeny –i de vegades ens passa per damunt i converteix els nostres pobres cossos mortals en carn picada.
Bé, ara se’ns ha ampliat el panorama mental que cadascú s’hauria pogut fer sobre els treballs i els dies de Joan Carles de Borbó. Record que Raimon, el poeta i músic, un dia em va donar l’argument per desmuntar les presumpcions d’activitat sexual d’un comú amic: No hi ha temps, em va dir, per acoblar-se tant. L’amic comú, efectivament, treballava vuit hores cada dia, s’havia d’ocupar de la casa –vivia sol–, se cercava feines extra per millorar una mica la seva relació amb la caixa, participava d’algunes tertúlies barceloneses, anava al cinema, escrivia molt...
És clar, si el nostre amic hagués tengut ateses totes aquestes obligacions per obra de l’avior, del llinatge, hauria pogut fornicar potser quasi tant com deia. I també hauria tengut temps per mirar de fer negocis, per anar a matar ossos i elefants, i ves a saber què més. Ara tothom en parla, la gent s’escandalitza i pren cos una inquietud ben raonable: és possible que tot això ho pagàssim nosaltres? Començam a assumir que els col·legis, els camins i els hospitals els pagam els contribuents. Ens costa, perquè sempre havíem cregut que ho feia l’Estat des de més amunt que els núvols. Bé, ara que començam a saber que no és així. És possible que se’ns reservi el calze amarg de saber que les silvestres expansions de la Corona també les pagàvem nosaltres. No seria estrany, però fa mal, tractant-se del que es tracta.
