OPINIÓ
Opinió 18/08/2017

Voltar per la Rambla

Melcior Comes
3 min

En un moment com aquest, tothom té teories. Prolifera, després de la ignomínia, l’anàlisi més visceral. Surt, de dins de molta gent, la pitjor espècie de carronyaire. Si hom odia els catalans i la seva llengua, o les idees exagerades de l’esquerra roïna, o els musulmans, o l’independentisme, s’aprofita que han caigut bastonades per crear un clima propici: “Si us ataquen, alguna cosa haureu fet malament”, ens venen a dir. Els és igual que el jihadisme vagi per una altra banda; els és igual que aquesta colla d’arreplegats detestables –s’han de perseguir, controlar, els adoctrinadors, els criadors d’odi, els vells nens morts de por– vingui a atonyinar-nos per altres motius, que no tenen res a veure amb el dret d’autodeterminació o les crítiques, més que raonables, al model turístic. L’únic que volen és treure’n partit: sigui en benefici de la unitat d’Espanya, com va deixar entreveure Rajoy, o en benefici dels seus diaris pamfletaris i grollerament sensacionalistes. Que la sang vessada faci girar el propi molí.

Però no vull parlar de teories sobre causes. Ni de la misèria moral d’uns i d’altres. Ni del narcisisme de les masses en xarxa, que miren de participar i fustiguen retòricament els miserables. Internet ha tret el pitjor de cada casa: magnifica la capacitat de dir cabronades i la posa a l’abast de qualsevol beneit. Vull parlar del paisatge, de la Rambla, molt a prop de la qual treballo amb tanta felicitat.

Vull parlar de com de bell i alegre pot ser aquell racó de planeta, encara que a vegades estigui estibat de gent escandalosa. Aquell bocí de Rambla, a la part alta, allà on vaig decidir que volia viure a Barcelona. (Tenia només dotze anys i ens havien portat des de La Salle d’Inca a passar un dia a la gran ciutat. Vam dinar allà mateix. Davant de la font de Canaletes.) I és la Rambla de Pla, i de tants poemes genials, és la Rambla de Quimi Portet –“el lloc d’aquesta terra que més em recorda a tu”–, la Rambla on tot muda i tot roman: l’estúpida bomba anarquista, la Rambla dels culers de matinada, la dels carteristes i Miró, la d’anar baixant amb els amics, amb la nòvia, els dies de l’amor, la Rambla dels somnis i del camí cap a la nostra grandesa.

La Rambla d’anar parlant i rient entre bars i caricaturistes i trilers voraços; és la Rambla de sentir-se al melic del món entre quioscos, manters, putes, professors i empresaris. La Rambla on tot és possible i mai no t’hi sents sol. La vida insomne. Contràriament al que es diu, la Rambla no ha deixat mai de ser dels barcelonins. Hi ha molts turistes, però tot s’ho empassa i a tots ens acull, com una mare. Atacar la Rambla és atacar el batibull plural, centenars de llengües i races, gent i comerç, òpera, museus, menjars d’arreu del planeta. Or i sangria i pensions tronades.

Si la vida a la Rambla és possible, tot i els problemes insalvables, la fràgil utopia de la convivència entre cultures, religions, ètnies i llengües també ho és, perquè és la realitat de la Rambla, de sol a sol. Qui ha pujat i baixat per la Rambla sap que li poden robar la cartera, però que qui et vol convèncer del “xoc de civilitzacions” no és res més que un xarlatà. La Rambla sempre ens espera. Han atacat a la Rambla perquè és el lloc de l’ideal.

La Rambla ens fa sentir que podem ser molts, que de fet cada un de nosaltres és una multitud en conflicte permanent. Els enemics de la vida són enemics de l’humor, de la rialla capaç de posar-ho tot a lloc, la ironia i el debat infinit. El que hauríem de fer amb els culpables és ensenyar-los a passejar, a gaudir de la vida sota aquells plàtans. La vida moderna és viure esqueixat, sense saber què ens hi espera, Rambla avall. La Rambla és la clivella que ens ho seguirà recordant més enllà de qualsevol infàmia.

stats