No. Amb l'encapçalament d'aquest article no vull dir que el periodista i crític d'arquitectura Llàtzer Moix hagi equivocat el títol del seu llibre 'Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio' (Anagrama). No és un error col·lectivitzar una voluntat quan, en democràcia, es parla de decisions dels poders públics, moltes vegades legitimats per una majoria absoluta. I no ho és, tampoc, un títol equivocat, perquè allò que Llàtzer Moix dibuixa al seu llibre no és només l'auge i la caiguda d'un arquitecte-enginyer estrella, Santiago Calatrava, sinó com la mateixa societat que els havia emparat ha acabat rebutjant els polítics i els poders fàctics que veien en l'arquitectura-espectacle la manera de donar visibilitat a la seva ciutat, al seu país, a la seva empresa i, en definitiva, a ells mateixos.
Tanmateix, les urnes, l'opinió pública i, en molts de casos, també els jutjats han condemnat els instigadors de la cultura de l'espectacle. No era només cosa de l'arquitectura, tot i que aquesta disciplina fos la que garantia més visibilitat i perdurabilitat. A Palma, l'escultura que s'assenta sobre les murades al recinte del museu Es Baluard, una peça tan voluminosa com inconsistent i innecessària, ens queda com a testimoni del pas de Calatrava per les nostres illes. Testimoni d'un temps, d'un país, que en diria Raimon. Llavors, el 'Bou' de Calatrava va ser contestat socialment, de manera més o menys tímida. Avui, m'atrevesc a dir que no es permetria.
No és donar massa importància a Calatrava considerar que un projecte seu, la gran carxofa a la mar, davant la Seu de Palma, que havia de ser l'òpera de Jaume Matas, va ser el principi del "prou" a una manera de fer política, a una manera d'ostentar el poder i de treure'n rèdit personal. Al cap i a la fi, més que no projectes de l'arquitecte, que ho eren, duen la signatura, el tarannà dels que li donaven suport administratiu i n'avalaven el finançament públic.
Si he titulat amb un "volien un Calatrava" en comptes del "volíem" que fa servir Llàtzer Moix és perquè crec que és determinant l'empoderament que fa la societat a un moment donat, que coincideix més o manco amb la presentació de l'immens edifici de l'òpera de Matas-Calatrava. Només anunciar-se als mitjans, la ciutadania va dir prou.
La societat balear, en aquells moments i al marge dels processos judicials que s'obririen, es va manifestar contrària a fer insuportables despeses per a projectes innecessaris i insostenibles. Aeroports sense avions, òperes sense possibilitats d'òpera. La ciutadania va rebutjar escoltar en boca de Jaume Matas o de qualsevol governant que tindríem la millor òpera de la Mediterrània, el museu d'art de referència espanyol o europeu, o el millor teatre de les costes que banya la nostra mar (això ho escoltàvem de Maria Antònia Munar en referència al teatre Principal de Palma). No ens ho crèiem i, a més, no era possible.
De llavors ençà, hem avançat molt, i esperem que no hi hagi tornada enrere. Desbancades i condemnades aquelles ànsies de grandesa, avui, la ciutadania o, millor dit, una part d'aquesta simplement demana que s'estimuli el teatre, la dansa, la música, les arts visuals, la literatura o el circ, que s'estimuli amb programacions dignes, proporcionals al que som i al que podem, però dignes. I això, venint d'on venim, no és massa demanar.
