Per pura lògica, s'ha d'estar disposat a reconèixer els errors. Si, a més, es cometen en l'exercici professional, la disposició es converteix en una obligació ontològica. És per això que repàs els meus articles quan m'arriben consideracions contradictòries amb el sentit de les intencions que tenia en escriure'ls. A vegades, emprenyat, descobresc errors produïts en ajustar el text a l'espai de la publicació que han convertit l'article en qualque cosa semblant a una llei del nostre Parlament una vegada passada per la piconadora de les egolatries dels diferents grups; és a dir, en un bunyol. D’altres, empegueït, he de reconèixer obertament que hi ha dies que la prudència recomanaria una baixa mèdica conjuntural perquè les neurones no se t'enfilen com és habitual i van a lloure, al rebot tan humiliant com inexplicable. Aleshores, la professionalitat exigeix reconèixer l'error que els lectors sovint ja han vist, demanar disculpes i procurar vacances si es repeteixen massa sovint. Però hi ha altres ocasions que els articles, rellegits a posteriori, s'ajusten a la teva intenció, t'hi reconeixes fil per randa, malgrat que disten galàxies de l'ús que en fan alguns dels lectors. L'ofici té aquestes coses i reconec que potser és el més difícil: acceptar que allò ja no és absolutament teu i se'n farà l'ús que a cadascú més convingui, inclòs l'intent d'erosionar la teva integritat brandant el que has escrit segons diverses intencions. Quan això passa, és imprescindible respirar profundament, recordar que la majoria dels lectors ho han interpretat com tu pensaves i acceptar que l'ofici de tenir les idees a l'estenedor té la servitud que qualcú vegi banderes on tu penjares llençols, o viceversa.
