Va ser Josep Maria Terricabras, crec, qui va introduir al debat sobiranista el concepte de desconnexió mental. Segons ell, Catalunya ja havia desconnectat mentalment d’Espanya, és a dir, s’havia declarat mentalment independent. Aquest diagnòstic, formulat el 2014, ara ja és emprat habitualment per molts de catalans com a premissa per a qualsevol anàlisi de la situació (vegeu Suso de Toro, vegeu Sebastià Alzamora et al. d’aquests darrers dies). Paral·lelament, un periodista no gens sospitós de catalanisme independentista, com Iñaki Gabilondo, també ha insistit, escandalitzat, en la política suïcida del govern de Rajoy, que ha menat molts de catalans a allunyar-se mentalment i sentimentalment d’Espanya.
Un bon gruix de les qüestions que afecten el procés que viu Catalunya s’ha manifestat encara amb major claredat arran dels atemptats. Catalunya ha trobat raons per sentir-se orgullosa de ser com és... mentre que, dos o tres dies després dels fets, aquesta imatge de país organitzat i eficient, solidari i acollidor, va començar a ser atacada per tota casta de bacteris malignes. (No és estrany que un dels principals focus de propagació d’aquests bacteris sigui el conjunt de mitjans de comunicació dels bisbes espanyols, sempre tan eficaços en la propagació de l’odi i l’exaltació del que en diríem valors de l’ala més extremadament dretana del partit que governa l’Estat. L’Església espanyola, per aquest camí, no aconseguirà que oblidem les imatges de bisbes i cardenals beneint els canons de Franco i altres episodis ominosos de la seva participació en la política espanyola.)
Les autoritats espanyoles han actuat sense tenir en compte que Catalunya viu un estat avançat del seu procés. Començant per la desgraciada (o perversa?) manifestació del ministre Zoido, donant per acabada l’operació, fins als dubtes sobre la presència de Felip VI a la manifestació d’ahir, les mostres d’insensibilitat han estat constants. Tot plegat ha propiciat una percepció (que encara bull a les xarxes) de les autoritats espanyoles a les manifestacions de dol com una presència estranya. De Toro, i no només ell, parla de colonialisme. D’altres, d’afirmació/recordatori de l’Estat. L’arrel de tot plegat s’afona decennis d’història endins. Decennis que sumen segles.
