Heterodòxia pot no significar res. O moltes coses. Pot ser reivindicar, des d’aquesta tribuna humil, un dels meus autors palmesans favorits, de llinatge Llop Carratalà, i la seva narrativa decimonònica, senyorívola i amatent, que poua en generacions i classes que no són les meves, i que no he trobat en d’altres –per què me manquen novel·les que parlin de la meva Palma en la meva llengua? Heterodòxia és Vázquez Montalbán dient allò, en un espot electoral ‘psuquero’ de l’any 80: “Voy a votar al PSUC porque soy un liberal”. Heterodòxia és estimar la meva gent. Saber que no ens deixarem perdre. Tenir fetge per aguantar. Això és molt heterodox, sí. Tenir fetge per aguantar els estúpids. Aguantar que et bategi com a “neosobiranista” un personal de ‘peperos’ estufats que no han tengut ovaris/collons de deixar la sigla neofranquista fins que s’han jubilat. Heterodòxia és, també, poder arribar a posar-se, sempre, en la pell d’altri. Heterodòxia és entendre que els territoris que te fan ser a tu mateix són països pluralíssims i bells, i que hi ha uns nins de sisè de primària d’una escola de Perpinyà amb una mestra valenciana que demanen rebre postals d’arreu d’aquests territoris, que seran allò que hagin de ser (enviau-les, per cert, al Col·legi La Garrigola, carrer de Pascal Marie Agasse, 74, 66000 Perpinyà-Catalunya Nord-Estat Francès). Heterodòxia és conèixer i parlar amb propietat de les coses que defenses i ets. Heterodòxia no és cinisme, no és derrota, no és renúncia. Heterodòxia ets tu. No amagar el cap sota l’ala i intentar comprendre el món. Fer l’ullastre esbrancat. Estimar allò corbat i detestar allò/aquells que bravegen de massa rectes, que deia Jesús Lizano. Heterodòxia és moure’s en el fil prim entre els constructors que pequen de prudents –no de traïdors– i els destructors que, de vegades, no saben de què dimonis estan parlant. Heterodòxia són llibres. Molts llibres. Heterodòxia és Zadie Smith, és Mònica Batet, és Maya Angelou, és Montserrat Roig, és Irene Nemirovsky i és Antònia Vicens. Heterodòxia és Damià Huguet, és John Fante, és Erri de Luca, és Joseph Roth, és Andreu Vidal i és Roberto Bolaño. És saber que a Eivissa hi ha 36.000 persones sota el llindar de la pobresa i tenir el capet a bastament per no fer res que sigui delicte contra els qui han conduït a aquesta situació. Heterodòxia és servar el nostre entorn natural i humà i fer que el 2116 no sigui un puta i literal desert. Heterodòxia és oposar-se al neoliberalisme i admirar alguns liberals. Heterodòxia és dir no al sectarisme. És saber dir no, de tant en tant (o dir massa sovint que sí, depenent de a qui, ara no t’ho sabria dir!). És demanar, en públic, que et recomanin una llibreria a Menorca i pensar que la millor definició de nació és un comú denominador de persones hiperdiverses parlant de llibreries i coincidint –o no– en les mateixes. És el mallorquinisme que somio. Heterodòxia és l’anarcofeminista catalana Ada Martí, que tenia una parada de llibres vells devora el Pont Neuf i va morir de pena després d’haver combatut el feixisme. Heterodòxia és el jove-àngel Rosselló-Pòrcel badocant, confós i despistat, pel Districte V, pel Xino de Barcelona. Heterodòxia és saber que la llavor de la Cuba de Fidel va ser la més digna i preciosa resposta, talment una cançó de Silvio, a un interrogant monstruós; però que mai de mais oblidarem l’amargor dels seus pitjors dies, amb una homofòbia merdosa i un burocratisme que la corcaren. Heterodòxia són aquella nit i aquells dies. És la pupil·la andalusa de Casa Helena –amb h o sense–, cridant des del balcó “Me he follado a un sabio!”, mentre Gabriel Alomar i Villalonga, el primer que ens va sintetitzar la lluita nacional i la social, corria cordant-se els pantalons per la Rambla de Palma (really true!). Heterodòxia és no estancar-se. És valorar el passat. Ser flexible sense trencar-se. Recordar que “Menys de cinc contradiccions és dogmatisme”. I que som aquí, hem vengut aquí, per ser nosaltres mateixos i per intentar transformar aquest país.
