Publicitat
Publicitat

SI AIXÒ ÉS GUERRA...

Vides pastera

Com diu #LaVecinaRubia, la famosa bloguera que manté un idil·li cibernètic amb el model Jon Kortajarena, sovint ‘tenc ganes de baixar de la vida’. No me’n queda d’altra quan llegesc a aquest diari una notícia que diu que a Eivissa ja hem fet una volta de rosca més al món de la #Gentrificació i hem inventat el concepte ‘pis pastera’. Fa un parell de setmanes, amb la polèmica dels xefs Michelin en el moment màxim d’apogeu, vàrem descobrir altres pisos magatzem amb unes condicions més enllà de la precarietat, però no acabaren d’escandalitzar tothom perquè ‘teòricament’ llurs ocupants estaven en període de formació i el mossatge del segle passat també s’havia de pagar en aquest nou segle. La classe treballadora sempre serà treballadora aquí i a qualsevol indret del globus i hi ha coses que mai canvien per molts d’anys, segles o victòries portugueses a Eurovisió que ens passin per sobre.

El problema ve quan aquest ‘pis pastera’ (oi de neologismes) està ocupat per gent que es veu obligada a viure amuntegada perquè l’illa on ha anat a fer feina o on ha viscut sempre no pot oferir-li un habitatge digne més enllà de 3 m2, que és allò que ocuparia un llit de mida estàndard. Autocaravanes, balconades, casetes de fusta... Sembla que aquelles ‘solucions habitacionals’ minúscules, ocurrència d’una ministra socialista de fa un temps, eren palaus asiàtics comparats amb allò que ens prepara el futur d’aquestes illes.

No seré jo qui critiqui el dret a fer negoci, el problema és que com a hereus de pirates que som, sempre ens ha faltat visió de conjunt i de futur. A Mallorca primer obrírem un centre comercial al bell mig de l’autopista que mena a l’aeroport i després descobrírem que congestionava el trànsit. Què hi farem, tenim aquest tarannà poc avançat. Però no és només una qüestió d’ecologia i de limitació de recursos hídrics i de territori, és una qüestió de supervivència bàsica com a societat. Eivissa ja es troba en la situació que funcionariat estratègic –metges, professors, policies– no vol o no pot anar-hi perquè la nòmina no els dóna per pagar un sostre. Si fos demagog, citaria el famós poema falsament atribuït a Bertold Brecht que acabava amb allò d’“ara se m’emporten a mi, però ja és massa tard”. No ho faré.

I fixau-vos que sempre paguen els mateixos. Sense sortir de la Pitiüsa del nord, el personal de neteja de l’aeroport des Codolar a hores d’ara encara continua de vaga. Seran subcontractats per una nova concessionària, però aquesta nova empresa no ha garantit que es faci càrrec de les nòmines pendents que va deixar-los al rebost l’empresa anterior. En darrer extrem, ho faria Aena directament però ‘entre pitos i flautes’ no serà fins al juliol que els treballadors i les treballadores d’aquest aeroport podran rebre allò que els pertoca per justícia. No n’hem tengut a bastament amb els #PisosPastera i ara també hem desenvolupat les #VidesPastera, obligant gent treballadora a dur una vida miserable perquè el gran capital ha decidit que no en tenia prou de xuclar-los la sang sinó que també volia la seva dignitat. El ‘mileurista’ o el ‘treballador pobre’ seran la nova classe benestant si el nivell de depauperació continua avançant a marxes forçades. Esper que aquesta vegada sí aprenguem a anticipar-nos.

Emperò no vull acabar amb aquest mal cos. Aquesta setmana fa 22 anys que va deixar-nos la gran Lola Flores. Capbussant-me per les xarxes, he trobat un parell d’actuacions seves en què ens regalava la millor versió de 'Hey' de la història. Revisau-la. Ha estat l’única medicina que avui m’ha permès reconciliar-me amb aquest puta món.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 28/05/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT