La memòria encara no és fugissera. Eren els anys d’infantesa i preadolescència. El camí de cada dia cap a l’escola. Cap a Pius XII. Travessar sempre els mateixos carrers. Rodejar l’Escorxador quan era un niu de rates. Les botigues i els forns. Aquells xalets abandonats on Terra Lliure i ETA havien posat explosius. La Creu Roja. Escenaris d’uns anys noranta que ja cauen lluny. No hi havia jorn que no atopéssim el mateix personatge en una cantonada concreta, ja a tocar de la plaça de Toros. Un home justejant la quarantena, prim, pelat. Sempre absort, fora de si, estrany, fumant compulsivament tabac negre de marca espanyola que treia de la butxaca de la camisa amb parsimònia. A vegades seia en un portal; a vegades senzillament feia la impressió que trescava sense rumb. Amb la mirada perduda.
Un dia en Xavier, campaner i piusdotzenc –que ja en aquell moment era un al·lot compromès i ferm, amb la lluita ecologista com a prioritat–, m’ho va explicar. Aquell tipus, lleugerament més jove que els nostres pares, havia estat proper als anarquistes de Talaiot Corcat i Terra i Llibertat que havien ocupat la Dragonera l’any 1977. Després, què voleu que us digui? Supòs que el descontrol d’un esclafit de llibertat que tants no saberen gaudir. O que gaudiren massa ràpid. L’entrada de la droga a molts moviments socials i al món contracultural dels inicis de “la democràcia”. Imaginàvem el final. D’aquí el seu estat psíquic, prou evident. No n’he tornat a saber res, d’aquell home, però la seva història –esperonada dins el meu cap per una anècdota sobre el fill del savi Joan Mascaró recordada a les xarxes aquests dies pel crític literari Nadal Suau– m’ha fet revenir la seva imatge. La imatge d’algú que va tocar la utopia amb les mans i, per ventura, s’hi perdé.
Per a la generació de militants i activistes a la qual pertanyo, la victòria popular que va representar, per a l’ecologisme mallorquí, un fet com l’ocupació de la Dragonera ha estat un mite present però que quedava enfora. Massa enfora. Ens hem sentit fil conductor d’allò i, tanmateix, com en tantíssimes coses, no n’hem sabut valorar amb precisió el significat. L’esquerra mallorquina amb vocació emancipatòria ja hi sol caure, en aquesta tendència. El 77 es va guanyar una batalla simbòlica –independentment de quina fos l’estratègia real de Pamesa–, com n’hem guanyades algunes, no excessives, més. Però va ser una batalla important. No saber aprofitar l’èpica que pogués tenir tot allò és assumir que no pots guanyar. I sí que podem guanyar.
Queden moltes Dragoneres per ocupar, encara. Poc podien imaginar, segurament, els jovençans del 77 –receptors ‘in situ’, segons el sociòleg i antic activista de Talaiot Corcat Lluís Ballester, del suport del meravellós poeta Leopoldo Maria Panero!– que, quatre dècades després, estaríem com estam. En negatiu, però també amb algun vessant positiu. La situació límit que viu la nostra illa ens ha portat que un ecologisme de combat i radical sigui cada dia més central. Idees i conceptes que eren extremadament perifèrics ara tenen l’oportunitat, si són treballats de manera adequada, de conquerir espais inimaginables. Serà això, a la fi, o el desastre, el col·lapse total.
Crec que, precisament, aprofitant l’efemèride, és un bon moment perquè totes i tots els que ens vindicam ecologistes facem una reflexió. Em dol i em cabreja que una tradició política pionera, des d’un país ben petit i enmig d’aquesta Mediterrània castigada pel capitalisme, en les resistències ambientalistes, gestioni com està gestionant a les institucions situacions molt greus que es donen a casa nostra. El canvi de model ens urgeix. Hauríem de poder-lo pensar entre una majoria de la ciutadania, sense sectarismes, però amb un mínim comú denominador que només exclogui aquells malnascuts que s’han lucrat i es lucren destruint la terra i fent mal als interessos de les classes populars. A les nostres mans està. Okupar va amb k. Canviar i transformar, també. I les esquerres socials i polítiques existeixen per això. El primer pas segurament ja l’estam fent: valorar i posar en relleu que, com a la Dragonera fa quaranta anys, ens cal intentar-ho. Ni que sigui per honorar el record de persones com l’home que en Xavier i jo ens trobàvem cada dia anant cap a l’escola.
