TRIBUNA OBERTA
Opinió 18/02/2017

Vaga per al 9-M: litúrgia sindical contra la LOMQE

Guillem Barceló I Iñaki Aicart
4 min

DocentsA menys d’un mes vista d’una convocatòria de vaga a l’ensenyament és ben hora que en comencem a xerrar. Més que res, per la convicció que les vagues es fan per guanyar-les i que cal preparar-les.

Així les coses, la primera pregunta que ens hem de fer és si amb la vaga que pareix que es convoca per al 9 de març contra la LOMQE es guanyarà alguna cosa? Almenys, ens hem de plantejar si la força amb què es desenvoluparà serà capaç d’afectar d’alguna manera les intencions del govern de Rajoy quant a la llei educativa.

En primer lloc, cal analitzar la vaga amb relació a la part contrària. Mariano Rajoy és un escapista professional. Davant d’una situació delicada fa l’estruç o es col·loca de perfil i espera el temps necessari fins que un altre tema tapa l’anterior. D’aquesta manera, sembla que una vaga d’un dia li serà més bona de dur que, per exemple, les darreres pujades de la factura elèctrica. Amb una aturada d’un dia, sense un procés d’acumulació de forces, sense el context d’una mobilització general i sostinguda, no li caldrà ni el poc enginy de dir que tot s’arreglarà amb les properes pluges.

Davant l’obvietat que amb una jornada de vaga no es posa en escac (que ha de ser l’objectiu de tota aturada) el govern de Rajoy, algunes companyes i companys diuen que, almanco, aquesta jornada servirà per mobilitzar-nos i per donar continuïtat a la protesta contra la LOMQE. Al contrari, nosaltres mantenim que això es pot fer d’altres maneres i que optar per una jornada de vaga com aquesta té les seves conseqüències negatives.

La primera és la de tornar a banalitzar les vagues com a instrument de lluita de la classe treballadora (i qui es consideri classe mitjana però s’aixeca cada dia per anar a fer feina s’hi pot incloure). Una vaga és el cop definitiu damunt la taula quan la negociació està esgotada. Però quan s’opta per aquesta via és per donar-ho tot i forçar l’altra part a cedir. És un torcebraç on guanyes tu o guanya l’altre. Presentar-se amb el títol de perdedor és ben trist. És més, aquesta manera de fer vaga ha format part de l’estratègia sindical majoritària a l’estat espanyol des dels anys 80. Una manera de fer sindicalisme que ha facilitat la desmobilització i la pèrdua de consciència i que també és, en part, responsable de la situació laboral en què es troba la majoria de la població: precarietat, baixos salaris, alta temporalitat i vulneració de drets laborals. Des del nostre punt de vista, la vaga d’un dia més bé forma part d’una litúrgia que d’una calculada estratègia per tombar la LOMQE.

En un segon terme ens convé fixar-nos en qui decideix que ara toca fer una jornada de vaga. Aquesta decisió no es pren després d’un procés de reflexió col·lectiu per part de les persones que hauran d’exercir el seu dret a la vaga, sinó que són unes cúpules sindicals burocratitzades les que decideixen el com i el quan. Unes cúpules que en la majoria dels casos estan formades per gent que no ha trepitjat una aula en moltíssims d’anys.

En els darrers temps, a les nostres illes, hem fet un gran esforç per democratitzar la presa de decisions pel que fa a la lluita laboral dels i les docents. I amb què ens trobam ara? Els sindicats que ja han decidit convocar aquesta vaga han consultat en algun moment les persones que l’han de realitzar? Hi ha hagut un procés de presa de contacte i prèvia mobilització per tal que la decisió tengui un ampli suport? Us imaginau una vaga per aturar la Ford o la Seat sense que sigui consultada la plantilla?

Pensàvem que aquests temps foscos ja havien passat. Ens hem de conformar o hem de rompre amb aquest joc i exigir més respecte com a treballadors i treballadores de part dels qui diuen representar-nos?

Un tercer apunt demana recordar que si el govern espanyol no escolta el clam i les demandes contra la LOMQE és perquè no rep una pressió real per part de l’oposició política. És esperpèntic que Mariano Rajoy, a qui cap partit abans de les eleccions no volia de president, ara es trobi de president del govern en minoria, mantenint activa la LOMQE i donant batalla per la seva pervivència. Per tant, tampoc no s’entén que una acció de protesta contra la LOMQE no assenyali d’alguna manera qui està donant oxigen i suport extern a aquesta política educativa, sigui per acció o bé per omissió. Tots recordareu quan no fa tant el conseller d’Educació, Martí March, utilitzava l’argument de les eleccions i el futur canvi de govern espanyol per excusar la seva inacció real per actuar contra la LOMQE més enllà d’accions purament simbòliques.

Està clar que són els moviments socials qui provoquen els canvis en la història davant la reiterada hipocresia i acomodament de la classe política (ara podríem parlar de ràtios il·legals i de pressupost educatiu per sota de la mitjana espanyola a Balears), però, des de la comunitat educativa ens hem de carregar tota la responsabilitat d’acabar amb la LOMQE sense passar comptes a ningú?

L’alternativa a aquesta infructuosa iniciativa “vaguista” és la posada en marxa d’un moviment sincer, compromès i calculat que aposti per una acció definitiva per tombar la LOMQE. La debilitat política del govern Rajoy ens diu que ara és el moment per a una victòria. No hauríem de despistar la gent amb propostes acomplexades.

Si hi ha ganes de tombar la LOMQE, ara és el moment d’anar a totes –a escala estatal–, com ja es va fer aquí el setembre del 2013 amb un èxit de mobilització dels i les docents i de la societat sense precedents. Però per això cal fer reflexionar qui ara ens vol embarcar en aquesta vaga, cosa que no es fa fent un seguiment amb el cap cot.

Si al final aquesta vaga es convoca, som molts els que la faran per solidaritat amb una lluita que no és patrimoni de les cúpules sindicals, però això no els fa corresponsables d’un fracàs anunciat. Haurem de tornar a dir ben fort allò de “No ens representen”.

stats