Reconec que em sent estrany escrivint de gent propera que ja no em pot llegir, però en aquest cas és una necessitat.
La mort de Joana Maria Roque m’agafà desprevingut, com totes les de les persones que aprecii, i lluny.
Ella pertanyia a una generació (per ventura eren diverses) sense etiquetes, i de la qual jo vaig aprendre aquest ofici.
Em vaig fixar en ella, en com escrivia, en com opinava, en com mirava... perquè les mirades enfoquen la notícia, i la despullen. Em fixava en ella i en Sebastià Verd, Joan Pericàs, Pep Rosselló i Tomeu Picornell (referència i també amic)... per citar-ne d’altres que tampoc em poden llegir. Vaig intentar absorbir el seu rigor i l’esperit crític davant els fets que l’envoltaven. La recordaré reivindicativa, de pensament àgil, bona tertuliana i millor conversadora.
La recordaré també en aquell sopar, a Alaró, on uns quants periodistes segueren a la taula un altre absent, Paco de Lucía, sense guitarra. Cuinava Miquel Capellà i era bàsicament l’artista qui feia preguntes i escoltava. Ella parlà de política, de la societat illenca, de música, de gastronomia i de Bergamín. Jo escoltava i en prenia notes mentals.
Les darreres setmanes, el seu company de sempre, Andreu Manresa, i el seu amic Miquel Roca es referien a ella com ‘la ballarina’. Els recordava una de les figures que pintava Degas. Feia temps que no la veia.
Uns dies abans que Joana partís, moria Montse Díez, fotoperiodista i companya de sindicat. Basta llegir les paraules que li han dedicat els seus companys per comprendre la magnitud de la persona. No cal dir que també va marxar molt abans d’hora.
Llegiu 'Utopia per a realistes', de Rutger Bregman, i agafau idees per interpretar el món actual i preparar-vos per al que ve.
Partint d’una concepció optimista (“mai no hem estat tan bé com ara”, ve a dir l’autor), exposa la confusió del present i dibuixa possibles sortides que avui són considerades, efectivament, utòpiques, com el sufragi femení i l’abolició de l’esclavitud van ser considerats assumptes quimèrics en el seu moment.
Per compensar el dolç regust que et pot deixar l’obra del pensador holandès, recuperau l’article que Graham Allison va publicar fa uns dies a 'El País' sobre les relacions entre els Estats Units i la Xina. El director del Centre Belfer, de la Kennedy School de Harvard, arrenca recordant el parany de Tucídides, un fet que l’historiador grec posà de manifest al·ludint a la tensió entre una potència emergent (Atenes) i una de consolidada (Esparta). Aquell conflicte derivà en la guerra del Peloponès. Allison ha detectat els darrers 500 anys un total de 16 casos en els quals l’ascens d’una nació amb aspiracions ha amenaçat la supremacia de l’imperi dominant;en 12 d’aquests casos, el duel va acabar en guerra. L’article és una síntesi del darrer llibre de l’autor: 'Destined for War: Can America and China Escape Thucydides’s Trap?'.
La cita més estimulant de l’estiu tindrà lloc en un poble de 2.000 habitants i es farà gràcies a la contumàcia de Mariantònia Oliver, única en la seva espècie. EiMa és dansa, circ contemporani, poesia i ball, i música i rostoll. I laboratoris, i performances i tallers intergeneracionals, i participació i una interactuació entre artistes i públic, que és senya d’identitat d’Oliver des que va tornar a Mallorca. El festival arriba a la segona edició i les activitats comencen demà mateix.
PD: #SaFeixinaSíQueTomba i esper que tombi aviat, malgrat la ineptitud dels polítics d’esquerres. Amb Noguera a la batlia, la pedra està segurament més a prop de caure.
