Valentí Gómez I Oliver
13/06/2013

Tots els camins duen a Roma (II)

3 min

Va ser l'any 1978 quan un íntim amic meu, jesuïta, va escriure l'obra Vers el Vaticà III (mai publicada, car fou prohibida per l'orde). Plantejava moltes de les qüestions que no s'havien resolt acabat el Concili Vaticà II. Fa uns anys el genial pare Miquel Batllori afirmava -en el llibre que vaig editar amb l'historiador de la cultura Josep M. Benítez, 31 jesuïtes es confessen (Empúries, 2003)-, tot definint l'Església de començament de segle i mil·lenni: "Un fracàs de l'esperançador Concili Vaticà Segon". Entre les qüestions plantejades al Vaticà II n'hi ha una de fonamental, atesos els temps que corren: el paper bàsic de la cultura. Al bell mig de les quatre constitucions, dels diversos decrets i declaracions del Concili, criden l'atenció unes "antinòmies" (no són termes contradictoris en si mateixos, segons l'Església són "subcontraris"), entre les quals esdevé necessari que es desenvolupi la cultura humana. Cal establir una relació dialèctica entre la "humanitat nova" (albirada per l'Església en el mateix Concili) i la ineludible estructura sostenible de la societat, de la gran família humana en termes conciliars. És per això que es van formular aquestes cinc antinòmies, l'alè de les quals estira les cames, també, entre les planes de l'obra visionària esmentada. Crec que val la pena parlar-ne.

Aspiració dels humans ha de ser que el diàleg entre les diverses cultures , entre els diversos pobles, sigui intens i profitós i mantingui, alhora, les individualitats de totes les comunitats , allò que hom defineix com el "geni propi". Tres filòsofs de Milet parlaven de coses diferents a l'hora de definir el principi de Tot: Tales deia que era l'aigua, Anaximandre l'infinit, l'indefinit, l'àpeiron , mentre que Anaxímenes ho reduïa tot a l'aire. Elements o conceptes diferents referits a un únic Tot.

Tampoc podem oblidar fomentar el dinamisme de la modernitat i, al mateix temps, mantenir la fidelitat a la tradició . Conrear la ciència sense menystenir l'esperit. Tal vegada com féu Empèdocles d'Agrigent, que experimentava/pensava i deia: "Escolta, primer, les quatre arrels de totes les coses: Zeus, brillant; Hera, que dóna la vida; Aidoneu i Nestis, que amb les seves llàgrimes fa brollar el doll mortal". (A l'antiguitat hom creia que Zeus designava el foc, Hera la terra, Aidoneu l'aire i Nestis l'aigua.)

Important esdevé conjuminar la complexitat de l'especialització científica amb la síntesi d'un coneixement més general . La necessitat d'harmonitzar la visió del superespecialista amb la "saviesa" del metge de capçalera que té ull clínic, fins a assolir la concepció holística, global, dels fets que ens envolten. Antics filòsofs atribuïen a l'obscur Heràclit aquests mots: "Acoblaments: íntegres i desintegrats, convergent divergent, afinats desafinats: de totes les coses U i de l'U totes les coses". Tot flueix.

Cada cop més els béns culturals es converteixen en "materials, objectes, situacions" del tot inaccessibles per a bona part de la humanitat . I a més d'aquest fet objectiu, allò que hom anomena la "cultura dels especialistes" es converteix en quelcom inassolible i molt complex. És per això que l'educació i la formació són les eines del tot necessàries per a la realització de la persona. Per més que Parmènides digués que l'Univers és etern i immòbil i que és "únic, sol en el seu gènere, impertorbable i no engendrat". Tot resta immòbil.

Avegades la cultura presenta una antinòmia "absoluta" pel que fa a la dualitat que hom podria establir entre materialisme i transcendència . Fins a quin punt, es pregunta l'Església, aquesta antinòmia es legítima? (Parla d'un humanisme terrenal o fins i tot contrari a la mateixa religió, Gaudium et Spes , P II c.2. 56.) Qüestió permanent, debatuda i amb una premissa ideològica del tot evident. Per això Demòcrit viatjà a Egipte per aprendre geometria, arribà a Pèrsia, fins i tot contactà amb els gimnosofistes de l'Índia -com ara molts pretenen de fer- i tot ho féu per la necessitat d'aprendre, de conèixer, de saber. Arribà, diuen els entesos, als confins de la Terra.

Hi ha qui diu que ja ens hem capbussat en un humanisme o renaixement cibernètic (ciberteologia?). Les noves tecnologies no posen pas en discussió la fortalesa del pensament, més aviat poden estimular l'ésser humà a resoldre un dels més grans dilemes que enterboleixen la vida quotidiana actual, és a dir, la seva plena participació en el "bé comú". Aquest és un sintagma d'aristotèlica memòria però de cultural, social, vital i necessària resolució. Tal com pretengué, ara fa uns quants d'anys, aquella frustrada alenada de valor i talent, Vers el Vaticà III :

és cibernètic

el nou renaixement

del tot frenètic

stats