Publicitat
Publicitat

Tornem-hi amb les regles del joc

No fa tants d'anys, era impensable pensar en un batlle convergent d'alguna ciutat important que fes alguna proclama pública a favor de l'autodeterminació de Catalunya. I, encara menys, davant d'un membre (amb perdó) de la casa reial espanyola. Però ara no tan sols és possible imaginar aquesta escena, sinó que es va produir ahir mateix: l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va reclamar el dret a decidir des d'una taula que compartia amb el cunyat d'Urdangarin i Marichalar, també conegut com a príncep Felip, hereu de la Corona. No sabem si aquest acte insensat li valdrà, a l'alcalde Puigdemont, la reconvenció d'en Duran i Lleida (o dels consellers Vila i Gordó), però del que no hi ha cap dubte és que, a can convergent, cada dia són més els càrrecs alts o mitjans que s'autodeterminen a sortir de l'armari (de l'armari sobiranista, ara no s'imaginin vostès segons què).

Sigui com vulgui, el marit de Letícia Ortiz, també conegut com a príncep d'Astúries, va trobar que no havia de consentir aital desacatament per part del primer edil gironí, de manera que el va retopar. No li va dir "Por qué no te callas" , cosa que evidencia uns prometedors nous aires en la monarquia espanyola, però no va poder evitar recórrer a un topicàs: segons Felip, seguint el catecisme que una estona abans havia airejat el ministre Gallardón, "la seguretat jurídica neix d'una voluntat d'estabilitat i de respecte a les regles del joc". Les regles del joc, vet ací un dels arguments més airejats, i a la vegada més mentiders, del nacionalisme espanyol.

Evitarem la temptació de buscar exemples tremendistes dins la legalitat nazi o la de l' apartheid sud-africà, que no tan sols són falsaris sinó que només serveixen per encendre encara una mica més els posicionaments a una banda i a l'altra del riu Pecos. Recorrerem, en canvi, a la literatura: en un conte del 1952 titulat Una trista història , el gran Boris Vian esmenta la relació entre un general i un seu presoner que cada dia es jugaven la llibertat del presoner a veure quin dels dos componia abans el seu nom en un plat de sopa de lletres. Si ho aconseguia el presoner, quedava lliure. Si el primer a compondre el seu nom dins el plat era el general, el presoner havia d'ingerir una doble ració de l'odiosa sopa. Les regles del joc estaven clares, però hi havia un problema en contra del presoner: i era que ell es deia Joseph Ulrich de Saxakrammerigothensburg, mentre que el general tan sols es deia Pol.

No sé si m'explico. Si tu et dius Saxakrammerigothensburg i el teu captor, en canvi, es diu Pol, estàs condemnat a menjar doble plat de sopa de lletres de per vida. Les regles del joc estan clares, sí, però també estan falsejades de bon començament. Algú els hauria de dir al príncep Felip i al ministre Gallardón que no està bé invocar les regles del joc quan estàs desafiant un coix a la cursa del cent metres llisos. Més que res perquè, aleshores, l'apel·lació a les regles del joc deriva en una indecent exhibició de barra, prepotència i cinisme.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF