Geògraf i coordinador general d’Esquerra Unida de les Illes BalearsNo és nou que a les Illes Balears el turisme sigui el tema clau de qualsevol sobretaula o de qualsevol tertúlia als bars, ja que any rere any esmicolam els rècords de temporades anteriors, i sobretot des del 2012 la cosa se’ns ha escapat de les mans. Per tal de poder aterrar i saber com hem arribat aquí, m’agradaria fer un petit resum del que ha succeït en els darrers anys.
El 1960 el turisme ja prolifera a les Illes Balears i després de l’oberturisme del règim franquista facilita l’arribada de turistes a les nostres illes, fet que suposa el primer boom turístic, fonamentat bàsicament en la proliferació d’establiments hotelers arreu de les nostres costes: se’n feien per tot i es tenia una visió territorial de Balears desenvolupista on el formigó i l’asfalt era l’adob perfecte (Pla provincial de les Illes Balears 1973). La cosa evoluciona favorablement fins que a la dècada del 1980, la planta hotelera està col·lapsada i neix un nou tipus d’allotjament, que foren els apartaments turístics, que permetien més autonomia respecte dels establiments clàssics i proliferaren de nou desenes d’establiments. Aquesta segona fase de desenvolupament li direm segon boom turístic. Arran d’això, apareixen noves modalitats que no suposen cap revolució, com és l’aparició de l’agroturismes durant els 90, entre d’altres. Així arribam a l’any 2012, on succeeix un canvi normatiu que permetrà de nou el rellançament de l’activitat turística: la llei turística (o la mal anomenada llei Delgado 8/12) converteix gairebé qualsevol cosa en una activitat turística potencial. Ja en aquelles dates gent com Macià Blàzquez avisava: “Els usos turístics s’estenen pertot i, en un any d’expectatives rècord, la nova llei Delgado, 8/2012 del turisme, possibilita legalitzar xalets unifamiliars i adossats. Només a Mallorca, per exemple, més de 226.000 edificacions dels afores poden legalitzar-se com a allotjament turístic reglat”.
De llavors ençà, des del meu punt de vista podem xerrar del tercer boom turístic, ja que el nombre de visitants es dispara. I on van tots aquests nous turistes que desembarquen als nostres ports i aeroports? Doncs a habitatges residencials, perquè la llei Delgado legalitzava aquest tipus d’allotjaments. Aquest tipus d’activitat es tornà tan rendible que es dispara el nombre d’allotjaments que realitzen l’activitat i si a tot això afegim portals web que en permeten la contractació en línia sense passar per cap tipus de filtre ni de control per part de les administracions públiques, tenim el còctel perfecte.
Inicialment fou ben rebut, dinamitzava l’economia, generava la rehabilitació d’habitatges antics, retornava l’activitat als pobles. Fins i tot nombrosos economistes batiaren aquestes experiències d’autogestió turística com a “economia col·laborativa”, però evidentment això només era la punta de l’iceberg, això va permetre la reactivació del sector de la construcció, va rellançar la nova construcció sobretot dins sòl rústic (on ja genera l’edificació d’una hectàrea diària l’equivalent a un camp de futbol). Com que era tan fàcil, tothom que disposava de cases buides inicià el negoci incrementant el preu del lloguer, perquè qui llogaria ca seva per 300 o 400 euros a un treballador cada mes si pot treure’n 2.000 o 3.000 euros cada mes llogant-la als turistes? Progressivament l’habitatge en règim de lloguer regular va disminuir i es va encarir.
I així hem arribat als nostres dies, en què l’economia col·laborativa ha derivat un cop més en la cobdícia col·lectiva, en què les persones que no tenim 2.000 euros cada mes per pagar el lloguer no tenim on viure, ja que tot ha esdevingut un element turístic per fer negoci. És innegable que el lloguer vacacional ha canviat radicalment la societat. En primer lloc, ha socialitzat part dels beneficis turístics abans gestionats gairebé en exclusiva pel sector hoteler, també ha generat la reactivació econòmica de la Part Forana, però el preu a pagar és substancial.
Per tant, necessitam una fortíssima regulació o la prohibició de l’activitat, perquè, si no, basta veure Eivissa per saber el que succeirà en breu a la resta de l’Arxipèlag. Requerim una restricció més forta de l’actual per evitar la proliferació de bolets de formigó a la Part Forana, requerim una limitació de les places turístiques en què també entrin els lloguers vacacionals per posar sostre a l’activitat turística, la diversificació dins el teixit productiu per no dependre en exclusiva del turisme... Hi ha solucions al problema, però cal ser valent per evitar no poder viure dins el nostre territori perquè estarà consumit per la cobdícia d’alguns.
