Els gurus de la teràpia de parella ens han fet creure que la improvisació és un valor afegit a l’hora de recuperar l’afecte –o la concupiscència– perdut de la nostra costella. Quan et tenen estirat al divan on expliques els teus problemes coronaris, solen recomanar-te que sorprenguis ta mitja taronja amb un sopar cinc estrelles o que li diguis “t’estim” a cau d’orella en el moment més insospitat. Emperò, si la cosa perilla de bon de veres, ja et recomanen que treguis l’artilleria pesant i et presentis a casa amb qualque joguina eròtica que us faci tornar vermells tot recuperant el #Papalloneig de les primeres cites. I potser a una de cada deu parelles que opten per transitar aquests viaranys els funciona la tresca i la verdesca. El problema comença quan intentam aplicar aquest remei desesperat a la nostra vida quotidiana perquè, com tots sabem, hi ha coses que fan mal improvisar. Talment ha passat al nostre govern amb la reforma de la Llei de turisme.
En redactar un articulat convé tenir les coses clares. Si no, com ha estat el cas, et queda una llei de regulació de lloguer turístic que ni és llei ni esclareix què entenem per immoble susceptible de ser llogat turísticament per sobre de les nostres possibilitats. Com en el cas de la parella que intenta salvar-se del cataclisme sentimental, no pots engrescar tot un arxipèlag i fer-lo creure que de les teves mans de llàntia meravellosa brostarà la solució màgica a un dels grans problemes que duen de capoll aquesta comunitat nostra embossada i col·lapsada i després reformar una llei amb més pegats que les sandàlies dels turistes que ens visiten. I molt manco voler tirar endavant una reforma la votació guanyadora de la qual no tenies garantida, perquè fa lleig. I a més, amb un text tan complicat d’entendre que cada diari d’aquestes illes nostres va poder fer el titular que més il·lusió li provocava. I aquesta vegada no podrem aplicar aquella màxima centrista de ‘si ningú ha quedat content del tot, és que qualque cosa hem fet bé’ perquè encara no hem escatit si la llei ha estat nin o nina. La primera conseqüència del natalici és que un dels cònjuges –Biel Barceló– ha quedat castigat fora vacances fins que la cosa tiri endavant. D’aquest tema, intuesc, en tornarem a parlar segurament la setmana que ve.
I ja que xerràvem de nins i nines, el 20 de juliol del 2017 quedarà per a la posteritat com el dia que la premsa de l’Estat espanyol va desclassificar en bloc la cara d’Andrea Janeiro Esteban, la nina també coneguda per ‘Andreíta, cómete el pollo’. D’entrada, la notícia no passaria de ser una anècdota nímia indigna de comparèixer a tan excelsa contraportada; no obstant això, hi és perquè encara no he entès les ganes i la necessitat vital que tenia el país anomenat Espanya de posar cara a una nina l’única peculiaritat de la qual és ser filla d’un torero en hores baixes i d’una intel·lectual de sobretaula.
I només per això, ella tota soleta, ha hagut de carregar amb el pecat original dels seus progenitors i veure que als 17 anys i 364 dies la seva vida era només seva emperò a les dotze de la nit del 365è dia, com si fos una Ventafocs 3.0, la moratòria del píxel facial expirava i tothom ha passat a tenir dret a veure com era la nova moneia del circ catòdic. 18 anys fora poder criticar algú són molts d’anys i un gruix elevat de la població de la pell de brau ha dedicat temps i esforços notables a disseccionar amb precisió d’entomòleg cruel la vida d’una jove l’únic desig de la qual era passar desapercebuda. Podem fer moltes campanyes antiassetjament i podem sorprendre’ns quan hi ha nins que no aguanten la pressió i decideixen esborrar-se del mapa. Són coses que passen fora casa. Però aquesta setmana, col·lectivament, tots hem tengut l’oportunitat de demostrar que potser havíem après la lliçó i hem fallat. O si no, demanem-nos per què el 90% dels comentaris anònims que hem fet sobre una nina que acabàvem de conèixer deien que era lletja i estava grassa. Tant de bo algú s’hagués molestat a demanar-se si, a més de menjar pollastre, també llegia #Balzac.
