Sobre els refugiats, o sobre els immigrants, hi ha una vinyeta meravellosa de Forges, de fa alguns anys, que aquests dies tornava a circular. S’hi veu una barca atapeïda de gent botant com una jugueta entre les ones. D’uns dels caparrins surt una d’aquelles bafarades que s’usen per indicar el que diuen els personatges dibuixats: “Mamà, i podré tenir un llapis?”. A baix, unes lletres expliquen: “Premi Nacional de Belles Arts de l’any 2056, arribant un dia d’aquests a Canàries”. La vinyeta, al contrari que moltes altres, no crea l’emoció amb el dramatisme sinó amb el happy end, amb un optimisme difícil de mantenir ara mateix.
Tanmateix, les històries d’acollida, integració i èxit de vegades succeeixen. O succeïen. També he topat, no fa gaire, amb un gran article en què Aleksandar Hemon denuncia el tracte que Europa dóna als refugiats. Hemon és, ell mateix, una història d’acollida i integració: és un bosnià que va fugir de la guerra el 1992 i que ha esdevingut un escriptor d’enorme i merescut èxit als Estats Units. L’article de què us parlava conta la història de la seva cosina Ljilja, casada amb Muhamed, que el 1992 va haver de fugir de la neteja ètnica de les tropes sèrbies. Ljilja i Muhamed arribaren a França amb el seu nadó Damir i varen passar setze mesos en un camp de refugiats. Després hi va haver un pis minúscul, ajudes de la Creu Roja, ajuda dels familiars. Però la vida de vegades sorprèn: el petit Damir, als deu anys, va construir el seu primer robot, als quinze en va construir un que controlava per Internet i ara, als vint-i-cinc, forma part d’un equip d’investigació de la Universitat París-Sud, la primera de França i una de les cinc primeres del món en intel·ligència artificial.
Tornem a l’actualitat rabiosa. En una de les illes gregues que queden just a tocar de la costa turca hi ha una nina de tres anys que abans no havia vist mai la mar, i que es diu Riham. És siriana, i tant el seu itinerari fins a l’illa com el seus dies a la costa són un inventari de les penúries més conegudes pel telespectador occidental. Ella no ho sap, però podria acabar arribant a Mallorca, una altra illa, a l’altre extrem de la Mediterrània. Ella no ho sap, però té un talent per a la música que s’escapa absolutament del que és habitual. Ella no ho sap, però podria ser que fos acollida amb calidesa i justícia, i llavors podria descobrir que tot el dolor acumulat desapareix quan agafa un arc de violí o quan s’asseu davant un piano i passeja amunt i avall per les escales musicals. Ella no ho sap, però qui sap si un dia podria rebre els aplaudiments dels auditoris més exigent, des de Nova York a Sydney passant per Berlín, i llavors la gent de Mallorca sentiria l’orgull de veure fins on ha arribat una de les seves filles.
El que tampoc no sap Riham és que els líders europeus s’han posat d’acord per barrar-li el camí. Han decidit alçar més barreres i, fins i tot, han comprat Turquia perquè ajudi amb el pany i el forrellat. No vingueu: Donald Tusk, el president del Consell d’Europa, no podria haver estat més explícit. Gràcies a l’acord entre Turquia i la Unió Europea, els refugiats que ja havien posat el peu al sòl europeu podran ser obligats a fer mitja volta. Riham tornarà a Turquia, potser fins i tot farà tot el camí enrere fins a la seva ciutat destruïda de Síria. És cert que en aquests països també s’hi fa música: no som tan colonialistes com per creure el contrari. Però no és difícil veure que Riham, ara mateix, no hi trobarà les millors condicions per ser una concertista d’èxit. No hi haurà conte de fades mallorquí amb escenes de grans ovacions. El seu futur brillant anirà a l’abocador melancòlic de les coses que podrien haver estat. Per a desgràcia de Riham, i per a desgràcia de Mallorca.
