Publicitat
Publicitat

Resposta a Miquel Puig

La creença més estesa entre els autors que, com Miquel Puig, consideren el sistema de pensions públiques existent a Catalunya i Espanya insostenible financerament, es basa en un determinisme demogràfic que assumeix, en part, que l'allargament de l'esperança de vida de la gent gran farà impossible finançar les seves pensions. L'exemple més clar d'això és l'alarmisme amb què comença l'informe del comitè d'experts sobre les pensions (nomenat pel govern Rajoy) quan afirma que des de l'any 1900 l'esperança de vida als 65 anys s'ha doblat, i ha passat de 10 a 20 anys, la qual cosa ens ha portat -segons subratlla el comitè- a una situació que és insostenible. El que l'informe no assenyala, en canvi, és que durant el mateix període el PIB d'Espanya, que mesura la riquesa del país, ha crescut 24 vegades, és a dir, el PIB d'ara és 24 vegades més gran que l'any 1900, i això vol dir que Espanya té 24 vegades més recursos ara que l'any 1900 tant per als pensionistes com per als no pensionistes. Aleshores, quin és el problema? Espanya té els recursos per cuidar els que van contribuir a fer que la riquesa es multipliqués per 24.

El gran error del comitè d'experts i de Miquel Puig (a partir d'ara MP), que assumeixen que l'envelliment de la població farà les pensions inviables llevat que es retallin molt, és que no consideren dos elements essencials en aquesta discussió. Un és l'augment de la productivitat, i l'altre, la distribució de la riquesa (creada per aquest augment de la productivitat) entre les rendes del capital i les del treball (de les quals deriven la majoria dels diners per pagar les pensions als països amb sistemes de repartiment). MP, en el seu intent (Les pensions: retallades inevitables , ARA, 18-6-13) de desmerèixer les meves tesis, es refereix a aquesta distribució de recursos ridiculitzant-la, definint-la com una "excitant" lluita de classes que és irrellevant per explicar la viabilitat de les pensions públiques i, per demostrar-ho, presenta dades que creu que reflecteixen l'error de les meves tesis. Vegem les seves dades i qui està equivocat.

En primer lloc, em critica perquè considera que exagero el creixement de la productivitat, indicant que durant el període 1995-2012 va ser, segons ell, només del 0,27% per any i no de l'1,5% (com erròniament assumeix que jo dic). MP confon productivitat per treballador amb productivitat per hora treballada. La xifra que jo cito és la mitjana anual d'augment de la productivitat per hora treballada, que és la mesura adequada i comuna per mesurar la productivitat. Ell, en canvi, utilitza la productivitat per treballador ocupat, que lògicament dóna una xifra de la mida del PIB diferent de la meva i més petita.És més, la mitjana de l'augment de la productivitat per hora treballada que jo utilitzo està basada en les dades no dels últims 17 anys (com fa ell), sinó dels últims 40 anys, que és el període que ha escollit el comitè d'experts per fonamentar la seva predicció d'insostenibilitat del sistema de pensions a causa dels canvis demogràfics. En realitat, i perquè no se m'acusés d'exagerar la xifra, ja vaig disminuir-la passant del 2,4% (que era la dels últims 40 anys) a un 1,5%, que és una xifra raonable. Ara bé, MP considera que és encara massa alta i, per provar-ho, utilitza un indicador erroni (que jo no utilitzo) i redueix, a més, el període de càlcul, limitant-lo a l'últim cicle econòmic (1995-2012), que ha experimentat la recessió econòmica més important de la història recent de Catalunya. Fent-ho d'aquesta manera, no és estrany que les seves previsions sobre el creixement econòmic siguin tan negatives. Ara bé, si el futur és, en la pràctica, una lleugera modificació de la situació actual, llavors el problema no és només de les pensions, sinó de tota la societat, i no crec que la població ho acceptés. Forçaria abans un canvi de les polítiques públiques neoliberals que ens han portat a la gran recessió, tal com va passar a l'Amèrica Llatina. L'eurozona està patint el que va patir aquest continent abans que trenqués amb les polítiques imposades per l'FMI. Avui l'Amèrica Llatina és un dels continents amb més creixement econòmic i més reducció de la pobresa.

MP també qüestiona una altra tesi meva: la que afirma que la forta baixada del percentatge de població que treballa al camp s'explica per l'augment de productivitat del sector agrícola. Ell ho nega dient que Catalunya està important aliments, però aquesta dada és irrellevant perquè Catalunya també està exportant, i molt més que fa quaranta anys.

Finalment, MP intenta mostrar que estic equivocat remarcant que el grup de catalans autòctons de 5 a 30 anys és molt més petit que el de 30 a 55 anys, la qual cosa, segons diu, ens crearà un enorme problema per pagar les pensions. Ara bé, per què ha de ser un problema quan hi ha maneres de resoldre-ho? Mirem les dades. El primer grup, de 5 a 30, és ara d'1,9 milions de persones; i el de 30 a 55, de 2,8 milions. La diferència entre els dos grups és de prop d'un milió, cosa que el porta a dir que s'hauran de retallar les pensions. Ara bé, el que compta no és el nombre de persones sinó la gent ocupada i la seva productivitat. Suposem que, en lloc del 47%, la taxa d'ocupació a Catalunya fos el 70%, com en alguns països nòrdics d'Europa. Si fos així, tindríem ara un milió i mig més de persones treballant i cotitzant i, en el futur, fins i tot amb l'estructura demogràfica que tenim, n'hi hauria un milió més treballant, que és precisament el forat que preocupa MP. Si a això li sumem un augment de la productivitat i unes intervencions públiques que no permetin que els salaris siguin tan baixos a Catalunya i a Espanya, la riquesa que es produiria seria més que suficient per equilibrar la transició demogràfica. Un tema clau és, per tant, el nombre d'ocupats i la qualitat del treball, i la distribució de les rendes entre el capital i el treball, precisament el que MP intenta ridiculitzar.

Al nostre país es retalla massa, cosa que afecta el benestar de les classes populars (la majoria de la població). Així, es retalla l'estat del benestar, els salaris, i ara es volen retallar les pensions. Aquestes retallades no es fan perquè la ciència econòmica ho digui (diu precisament el contrari, en un moment de recessió), sinó perquè hi ha grups i classes socials al nostre país que tenen molt més poder que d'altres. L'evidència d'això és aclaparadora, per la qual cosa aconsello a MP que no ironitzi tant i que sigui més rigorós amb el contingut i estil de les seves notes.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT