Diputat portaveu de MÉS per MenorcaMallorca, Menorca, Eivissa i Formentera tenen un dret civil propi, comú, diferenciat, que regula aspectes com el règim econòmic familiar, les successions, el patrimoni i la societat rural menorquina, entre d’altres; i els regula de manera singular i de manera preferent respecte del dret civil estatal (Codi Civil). El dret civil comú de les Illes Balears està avui recollit i legitimat en el Decret legislatiu 79/1990, de 6 de setembre, pel qual s’aprova el text refós de la Compilació del Dret Civil de les Illes Balears, i el qual és objecte en aquests moments de modificació en el Parlament de les Illes Balears.
El dret civil és, juntament amb la llengua, la cultura i la història, l’expressió dels nostres orígens i de la nostra manera d’entendre la vida privada, com a poble. Es tracta de drets anteriors a la Constitució espanyola -l’origen dels quals deriven de les institucions d’autogovern pròpies-, que aquesta reconeix i empara (en l’art 149), i que l’Estatut d’Autonomia recull com a competència exclusiva a desenvolupar (art. 30.27 i 54.1).
Efectivament, les Illes Balears -com Aragó, Catalunya, País Basc, Navarra i Galícia- disposen del seu dret civil, diferenciat del dret civil d’aplicació a la resta de l’estat espanyol, fruit dels nostres orígens, costums i història, com a poble i com a pobles. En singular i en plural. En singular perquè el dret civil propi recollit a la Compilació de Dret Civil Balear de l’any 1961, i modificada el 1990, té l’origen en la Carta de Franquesa atorgada per Jaume I als pobladors de Mallorca, i que va regir a tot el Regne de Mallorca. I en plural, perquè el dret civil de l’Arxipèlag, a semblança del que va caracteritzar la governança del Regne de Mallorca, va respectar les normes i els costums de cada una de les illes. És per açò que el dret civil de les Illes Balears, recollit en forma de Compilació, s’estructura en tres llibres, un per cada territori insular, dels quals el II és específic de Menorca.
Un altre aspecte que cal tenir molt present per entendre la rellevància de la modificació legislativa actual és el fet que la Compilació de Dret Civil de les Illes Balears, com a forma preferent i supletòria de regir el dret civil, pot ser un instrument potentíssim per millorar la cohesió i la justícia socials. Preferent i supletori vol dir que el dret civil aplicable és el comú de les Illes Balears, i que per a tot el que aquest no prevegi s’aplicarà subsidiàriament el Codi Civil i el dret civil estatal. La regulació, actualització i desenvolupament del dret civil és clau dins qualsevol societat moderna, ja que regula les relacions dels ciutadans dins l’àmbit privat i es converteix, en conseqüència, en un element d’identificació i cohesió social.
És cert, emperò, que avui el dret civil comú de les Illes Balears, i en concret la Compilació, és percebut -a més de ser molt desconegut- com un cos fossilitzat, com una mòmia jurídica. I en certa manera és així. Amb el Decret de Nova Planta es produeix la desaparició de l’organització institucional, en especial la institució legislativa, que va fer impossible el desenvolupament del dret civil propi, que va quedar “fossilitzat”, sense possibilitat d’actualitzar-se. Una vegada recuperades les institucions legislatives i d’autogovern, tot i tenir la competència plena en dret civil, l’activitat o el bagatge legislatiu dels darrers trenta anys ha estat magre, ben magre, perquè respecte d’altres comunitats autònomes que han desenvolupat, i molt, el seu dret civil propi, aquí l’únic que hem fet durant aquests trenta anys ha estat tres lleis sobre la Compilació del Dret Civil balear i tres lleis sectorials: la Llei de parelles estables, la Llei de voluntats anticipades i la Llei de mediació familiar. Vet aquí la importància de la seva d’actualització, ampliació i desenvolupament.
L’aposta de l’actual modificació de la Compilació és, per tant, molt clara: enfortir, ampliar, actualitzar i desenvolupar el dret civil de les Illes Balears. Perquè un instrument jurídic només serà útil si és permanentment revisat i actualitzat, de manera que respongui a les noves realitats i a les noves necessitats i aspiracions.
Al projecte de modificació de la Compilació presentat pel Govern de les Illes Balears, MÉS per Menorca hi ha presentat diverses esmenes amb la voluntat de millorar-ne i ampliar-ne la reforma, i hi ha introduït qüestions tan importants com la pensió compensatòria de la convivència en els matrimonis sotmesos a separació de béns; protegir la unitat familiar davant els deutes del cònjuge titular únic de l’habitatge familiar, i eliminar la separació i el divorci de l’article 4.3, de manera que ambdues no permetin la revocació de donacions entre cònjuges.
En qualsevol cas, pel que fa a les especificitats menorquines de la modificació, volem destacar tres novetats: la successió intestada a favor dels consells insulars i ajuntaments, la revisió i modernització de la societat rural menorquina com a societat civil particular, i l’herència en vida.
En aquests moments, l’article 65 del Llibre II específic per a Menorca exclou l’illa d’una figura vigent a Mallorca, la definició, o el pacte de finiment de llegítima, a Eivissa i Formentera, que permeten heretar en vida. Amb la modificació d’aquest article, s’eliminarà l’excepció, de manera que s’estableix la vigència de la definició a Menorca, amb la mateixa regulació prevista en el règim successori a Mallorca. Açò en permetrà l’aplicabilitat a la nostra illa i acostarà als menorquins una institució que els pot aportar força avantatges, ja que permet transmetre el patrimoni en vida als hereus amb la fiscalitat pròpia de les successions, que és força més favorable que l’aplicable a les donacions inter vivos.
Els avantatges fiscals són molt importants, especialment després de la sentència del Tribunal Suprem que estableix que una donació en vida equival a una herència. De manera molt sintètica es pot resumir així. En una transmissió en vida entre pares i fills, que s’entén com una venda, es paga un 7% d’impost de successions i entre un 19%-23% d’IRPF. Amb la definició, entesa com una herència en vida, en la qual l’hereu ha de renunciar a la llegítima, es paga un 1% d’impost de successions i a partir de la sentència del Tribunal Suprem, un 0% d’IRPF, és a dir, igual que una herència després de mort. (Tot açò per a quanties inferiors a 700.000 euros. Per a quantitats superiors, tant l’impost de successions com el de patrimoni s’incrementen de manera progressiva).
Val a dir que la sentència del Tribunal Suprem és del 9 de febrer del 2016 i que es refereix a l’“aportació” gallega, però s’espera que també sigui efectiva a la definició, figura vigent a Mallorca i que ara es vol fer extensiva a Menorca.
En definitiva, l’ampliació de la definició i la donació universal a Menorca, figures típiques de Mallorca, és una equiparació a escala d’Illes Balears raonable, justa i beneficiosa -també fiscalment- per als menorquins.
