Queden just sis dies per tornar a votar, i l'escenari que dibuixen la majoria dels sondejos és similar: un Partit Popular que continuarà sent la llista més votada, però que en principi quedarà enfora d'assolir els suports suficients per formar govern; una coalició d’esquerres que es consolida com a segona força, gràcies a la polarització de la campanya i a la capitalització del vot d’Esquerra Unida i altres formacions, com ara MÉS; un PSOE que empitjora els ja desastrosos resultats del proppassat 20 de desembre i que haurà d'enfrontar-se a decisions complicades un cop acabat l’escrutini; i un quart partit, Ciutadans, que si tot li va bé es queda allà on era, és a dir, enfora del paper fonamental que el seu líder intenta vendre. I, enmig de la campanya permanent que es va iniciar ja fa molts de mesos, una creixent i comprensible desil·lusió d'uns ciutadans que veuen com, per molt que s'hi esforcin amb sís, cors o somriures, l'argument fonamental dels principals partits és votau-me per evitar que els altres guanyin.
Precisament, aquest cansament de l'electorat, juntament amb les campanyes en negatiu, orientades només a cercar culpables de la repetició dels comicis, és un dels factors que serveixen per explicar la quasi segura baixada en la participació electoral. Si a això hi sumam la inconveniència de la data, tenim tots els ingredients per esperar una jornada amb baixa activitat. No obstant això, alguns prediuen que aquesta darrera setmana pot ser decisiva per mobilitzar una part significativa dels votants, a causa sobretot de l'escurçament de la distància entre el primer i el segon que assenyalen els darrers sondejos que hem pogut llegir.
Obriré aquí un parèntesi per denunciar, de nou, que en aquests mesos de legislatura fallida els partits han estat incapaços d'acabar amb una prohibició (la de publicar enquestes durant els darrers cinc dies de campanya) tan absurda com injusta. Absurda, perquè en el món de les noves tecnologies hi ha múltiples maneres de botar-se-la, com ara publicar-la a Andorra o transformant l'oferta electoral en l'aparador d'una fruiteria; injusta, perquè no està prohibit fer-les, però només els partits poden accedir als seus resultats, de manera que la ciutadania queda privada d'una informació des del meu punt de vista rellevant (i més en un escenari tan volàtil com l'actual). Sens dubte, la imprescindible modificació de la Llei electoral necessita un consens ara per ara impossible, però eliminar aquesta prohibició (i l'anacrònica jornada de reflexió) no hauria costat tant, la veritat. Tanc el parèntesi.
Sigui com sigui, amb una elevada abstenció o no, els resultats deixaran clares almenys dues coses: per una banda, la necessitat de dialogar i d'assolir pactes per formar un govern i posar en marxa la legislatura. Unes terceres eleccions són absolutament inviables per la pròpia credibilitat del sistema,cosa que situa els principals partits (i també als minoritaris, dels que no se'n parla gaire, tot i la seva rellevància en determinats acords) en l'obligació de fer el que, per interessos purament electorals, no aconseguiren ara fa sis mesos. Lògicament, el ball dels darrers escons pot fer que la balança dels grans blocs caigui cap a l'esquerra o cap a la dreta, però han de fallar molt els pronòstics perquè algú obtingui una majoria inqüestionable (que no vol dir absoluta).
Per una altra, la delicada situació del partit socialista, incapaç de transmetre il·lusió ni de reactivar o recuperar els milions de votants que l'han anat abandonant durant les darreres convocatòries electorals, i amb un Pedro Sánchez cada cop més qüestionat per les seves pròpies files (m'agrada comparar-lo amb un capità de vaixell que intenta capejar un temporal amb una gran via d'aigua, tot vigilant que la tripulació no s'amotini i cridant com un desesperat que l'estat del benestar és obra del PSOE). Com és natural, el missatge que diu que "a Espanya no hi ha govern progressista per culpa de Podemos" no ha convençut ningú, i cada dia que passa s'acosta la data fatídica en la qual hauran d'escollir si formen un govern de coalició amb els de Pablo Iglesias o, amb arguments com l'estabilitat, la responsabilitat i similars, permeten que el Partit Popular continuï governant.
Tornant a la participació, crec que és molt necessari que prenguem consciència del que hi ha realment en joc. És cert que les actituds que hem pogut veure en els darrers temps, impregnades de contradiccions, insults i acusacions creuades, amb grans dosis de messianisme i fonamentades en l'interès partidista, no ajuden a la mobilització ni al compromís, però quan s'està decidint entre dues formes tan distintes d'entendre el benestar, el progrés, l'economia o l'educació, la nostra obligació és acudir a les urnes i optar per l'alternativa que més ens agradi o, si voleu, la que menys rebuig ens provoqui. Potser és ingenu pensar que així podem canviar qualque cosa, però el que és segur és que l'immobilisme i el menfotisme no ens portaran enlloc.
