Rajoy des del balcó
Les posades en escena al final de la nit electoral estan pensades per ser televisades i no pas per parlar amb els militants que s’acosten a la seu. Tots els partits ho fan i tots segueixen per inèrcia un ritual caduc que delata l’escassa evolució política del país. El balcó del PP n’és l’exemple més flagrant. L’aparició de Mariano Rajoy sota el rètol de “Gracias” dirigint-se a les masses de Génova amb un discurs dispers, buit, carregat de tòpics i inconsistent, posava de relleu aquesta situació. Una posada en escena que ens connecta amb la política més rància: la de l’emperador dirigint-se a les masses o la del cacic parlant al poble des del balcó de la finca.
Els militants i simpatitzants són convocats a peu de balcó a mesura que els escrutinis són favorables i proveïts amb banderes, globus o pancartes. El suposat vencedor apareix pensant en l’escena televisiva que proporcioni una imatge i un missatge de victòria. Si el discurs és estructurat, curt i sòlid, els espectadors assumim el ritual amb la naturalitat d’una tradició. Si el polític ofereix un parlament inconnex, dubitatiu, excessivament col·loquial i inconsistent, l’espectador queda perplex. Es distancia del ritual i automàticament només passa a percebre l’esperpent de l’escena.
“Buenas noches, bueno. Buenas noches... Bueno... Buenas noches, bueno... Oye, queridas amigas y amigos, oye. Os voy a decir una cosa. Este es el discurso más difícil de mi vida”, comença. De mica en mica, després d’una èpica tòpica, fa els agraïments: “Bueno, bueno, yo tengo que darles las gracias a todos. Y desde luego a todos lo que me acompañan aquí. Solo voy a citar a mi mujer, pero, pero muchas gracias. Oye, muchas gracias a todos”. El petó a la dona és la imatge efectista heretada del Mundial de Sud-àfrica. De Casillas a Rajoy. De la Carbonero a l’Elvira. La nova tradició davant les càmeres que t’identifica com a campió. El premi a l’esposa abnegada que pateix en silenci els sacrificis del marit. És condecorada amb el petó del vencedor, que exhibeix subliminarment davant el país l’aura del mascle.
L’aparició d’uns brètols amb pancartes i bengales trenca la posada en escena. La imatge perd l’enquadrament oficial de la propaganda per retornar, durant uns breus segons, a la funció informativa. Rajoy es tapa la boca i pregunta a Cospedal “¿Esos son los malos?” L’esperpent televisiu creix perquè és el gest definitiu de la fragilitat discursiva. L’home que es pensa que pot dissimular davant les càmeres, que té el do d’aturar el temps quan vol fer una pausa per xiuxiuejar a l’orella d’algú.
Va ser, per a molts, l’última imatge de la nit electoral. La cirereta a sis mesos de despropòsit polític, retransmesa per un periodisme televisiu tou, servicial i immadur que contribueix a abaixar el llistó de l’exigència democràtica.
