OPINIÓ
Opinió 25/02/2017

Raboses, estruços i cas Nóos

i
Antoni Llabrés
5 min
Iñaki Urdangarin, sortint de l’Audiència aquesta setmana.

Professor / De Dret PenalPrèvia. Albert Speer, arquitecte de capçalera de Hitler, conta en les seves memòries que l’estiu de 1944 rebé la visita d’un bon amic seu, Gauleiter de la Baixa Silèsia, qui, en to greu, li implorà que de cap manera no acceptàs mai de visitar un camp de concentració. Hi havia vist coses que ni li estava permès descriure, ni es veuria capaç de fer-ho encara que volgués. Speer no li va fer cap pregunta, ni en parlà amb ningú, ni volgué saber-ne res pus. No va voler conèixer què hi estava passant: “por miedo a descubrir algo que me habría obligado a ser consecuente, cerré los ojos” i hi adoptà una actitud, en paraules seves, de “ceguera voluntaria” ( Memorias, Acantilado, 2001 [1969], pp. 676-7).

Absolució de la infanta Cristina

En la sentència feta pública divendres de la setmana passada sobre el cas Nóos, l’Audiència Provincial de les Illes Balears absol la infanta Cristina en relació amb la seva participació en els dos delictes contra la Hisenda pública estatal de l’art. 305 del Codi Penal pels quals condemna el marit, Iñaki Urdangarin. La responsabilitat criminal per cooperació necessària en el delicte d’una altra persona exigeix que l’intervinent hi contribueixi objectivament amb un acte sense el qual la infracció no s’hauria pogut realitzar i, des del punt de vista de la imputació subjectiva, que sigui coneixedor tant del fet principal comès per l’autor com del caràcter de contribució en el fet aliè que té la conducta pròpia (el que se’n diu “doble dol”). En relació amb aquest darrer aspecte, com és ben sabut, la defensa de la infanta havia insistit des del primer moment que la seva “intensa vida personal, institucional i professional” li hauria impedit estar pendent de les gestions vinculades a l’economia familiar, confiades al cònjuge a través de la societat Aizoon SL, i que, a causa d’això, no s’hauria temut de tot el que s’hi estava covant.

Aclucar els ulls

Però ni per a l’acusació popular, deixada en mans del pseudosindicat d’extrema dreta Manos Limpias, ni per a una part no menor de l’opinió pública (una ullada a les reaccions aparegudes en els mitjans o en les xarxes socials aquests dies en són bona mostra), es presentava com una hipòtesi versemblant. I és que el simple sentit comú indica que si un desconegut ens escomet a la sala d’espera de l’aeroport de Bogotà i ens ofereix una quantitat substanciosa de doblers si ens avenim, fora fer preguntes, a transportar a la nostra destinació com a equipatge personal una maleta tancada de contingut no revelat, difícilment reeixirà, davant d’una imputació per tràfic de drogues, l’excusa que no sabíem què hi contenia, tot i ser veritat que efectivament no arribàrem a fer-hi una ullada. Dit d’una altra manera, l’estratègia d’aclucar els ulls no pot beneficiar a qui va decidir no saber allò que podia i havia de saber. En el dret penal angloamericà s’ha batiat aquest fer-se el suec davant l’evidència criminal com a willfull blindness (ceguesa voluntària) o contrived ignorance (ignorància deliberada). I, sobre la base que qui provoca l’excusa no se’n pot aprofitar, es parifica el desconeixement cercat amb el coneixement efectiu en el tractament penal que cal dispensar a qui es tapa el nas per no ensumar la ferum. David Luban distingeix en aquest context diversos graus de responsabilitat: de menor gravetat per a qui es comporta com un estruç ( ostrich ) i major per a qui ho fa, en canvi, com una rabosa ( fox ). Això és, entre qui amaga el cap sota terra per temor d’enfrontar-se a un dilema de naturalesa moral, com a estratègia defensiva per ajornar el moment de la veritat de trobar-se cara a cara amb una realitat incòmoda, i qui astutament, anant un poc més enllà, es posa la bena per procurar-se directament un aixopluc davant d’eventuals imputacions penals ( Legal Ethics and Human Dignity, Cambridge University Press, 2007, p. 220 i s.).

Doctrina de la ignorància

La recepció de la doctrina de la ignorància deliberada en la jurisprudència espanyola es mostra encara vacil·lant, però tant el Tribunal Suprem com un bon nombre d’audiències provincials n’han fet ús en els últims anys per condemnar, per exemple, en delictes de narcotràfic, terrorisme, blanqueig de capital, delictes patrimonials o, precisament, fiscals. Un cas ben recent ha estat el de Messi: al·legava haver deixat en mans del pare la gestió dels seus interessos econòmics i no saber-ne res, però se’l condemna per tres delictes contra la Hisenda pública perquè es considera que “el desconocimiento evitable, derivado de la indiferencia, no es un error y no puede provocar una descarga de la responsabilidad. No puede errar aquél que no tiene interés en conocer” (SAP Barcelona 5-7-2016).

Subjectivament imputable

Aquest era el punt que probablement més interès suscitava des de l’òptica de la teoria jurídica del delicte, però dissortadament l’Audiència, en contra de tot el que s’ha dit amb profusió aquests darrers dies com a motiu principal per criticar-ne la resolució, no hi entra. I no ho fa (no tenia per què fer-ho) perquè, a parer de les tres magistrades que formaven sala, l’acusació no aconsegueix salvar exitosament un escull previ: provar que la germana del rei d’Espanya hagués contribuït objectivament a les defraudacions tributàries d’Iñaki Urdangarin. Dit d’una altra manera, si abans no es constata la realització de la conducta constitutiva de participació punible en el delicte d’altri, s’esvaeix la necessitat de dirimir si resulta subjectivament imputable.

Cooperació activa en els delictes

En la sentència, es dediquen només dues pàgines i mitja (p. 668-671) a abordar -i tancar amb rapidesa- la qüestió: la infanta no hauria cooperat activament en els delictes fiscals del marit, baldament haver intervingut en la constitució de la mercantil Aizoon SL (que és l’instrument a través del qual es vehicula la defraudació, fent passar com a ingressos propis de la societat retribucions que tenien la naturalesa de rendes per les activitats professionals de l’autor), d’haver-ne desemborsat el 50% del capital inicial, haver-se’n mantingut com a sòcia en el moment en què es cometien, i haver-se’n lucrat”. I és que, atesa la condició formal de sòcia no administradora, s’hauria hagut de provar -i, en opinió de l’Audiència, no s’ha fet- que materialment hagués intervengut d’una manera efectiva en la gestió de la societat. No s’hi planteja la possibilitat que aquesta cooperació no s’hi hagués pogut dur a terme omissivament: mereixia com a mínim haver-se discutit si de l’atribució -ex art. 44.1 de la Llei 2/1995 de societats de responsabilitat limitada- a la junta general de socis (en aquest cas integrada exclusivament pels dos cònjuges) de la comesa de “censurar”, és a dir, de controlar, la gestió que en fan els administradors (això és, el marit), no se’n podria derivar una posició de deure (tècnicament, una “posició de garantia”) que permetés la imputació del fet per via omissiva, aquí a títol de partícip, a qui s’inhibeix (la sòcia no administradora) de dur a terme la conducta deguda (vetlar per una administració diligent de la mercantil bimembre).

El dubte persisteix

Comptat i debatut, de la confluència d’una qüestió juridicopenalment complexa, una defensa solvent, una acusació tècnicament magra (que solla impunement el benemèrit nom de les Mani Pulite) i una càrrega probatòria insuficient, n’havia de resultar una absolució segura. Però, no obstant la veritat judicial incontrovertible, almanco extraprocessalment el dubte persisteix. La infanta Cristina: rabosa o estruç?

stats