Publicitat
Publicitat

Quo vadis, Japó? (II)

Els lectors d'aquest diari deuen haver llegit una informació del dia 28 de maig titulada "Un alcalde japonès creu que les esclaves sexuals van ser una «necessitat» per al Japó durant la Segona Guerra Mundial".

El mateix alcalde va dir-la grossa també per les mateixes dates quan va visitar l'illa d'Okinawa. A l'illa hi ha la base militar nord-americana més important del Japó i hi ha hagut molts casos de delictes sexuals contra les illenques comesos pels soldats ianquis. L'alcalde, tenint-ho en compte, va recomanar al cap de l'exèrcit americà que fessin servir més les "indústries sexuals" del voltant de la base per controlar els soldats. El pobre cap de l'exèrcit, desconcertat, no va saber respondre-li res.

Hi ha dos denominadors comuns en aquests casos. En primer lloc, la falta de respecte a la capacitat humana de controlar-se. És cert que els homes tenim un impuls sexual instintiu. Però si ens deixéssim portar per aquest impuls, no hi hauria diferència entre els homes i els animals. En segon lloc, la falta d'imaginació. Per afigurar-nos el patiment de les víctimes i de les dones que es veuen obligades a prostituir-se, ens cal simplement imaginar com ens sentiríem si la mateixa tragèdia passés a les nostres dones o a les nostres filles...

L'alcalde en qüestió es diu Hashimoto. Aquest jove polític, de 43 anys, va sortir escollit a les eleccions de l'alcaldia d'Osaka del 2008 amb uns resultats aclaparadors. Es va guanyar la popularitat quan els polítics professionals es mostraven incapaços de reaccionar eficientment davant la crisi nuclear i la recessió econòmica. És advocat i no havia estat mai abans en el món polític. Per tant, està lliure de connexions tradicionals. La gent necessitava un polític que digués coses ben clares. Va atacar els polítics i els funcionaris ineficaços i la gent ho va aplaudir. Hashimoto, per altra banda, s'ha mostrat cada vegada més ultranacionalista. Diu que s'hauria d'abolir l'article 9 de la Constitució japonesa, que prohibeix que el Japó tingui un exèrcit, que el Japó s'ha de mostrar més taxatiu en els conflictes territorials amb Xina i Corea, etc.

Després van venir les seves paraules citades al principi. La gent de Corea i la de la Xina, d'on procedien moltes víctimes, van enfadar-se molt. Naturalment, el govern nord-americà es va indignar. Molts japonesos amb una mínima consciència ens en vam avergonyir.

Veient que tots li giraven l'esquena, Hashimoto va començar a matisar les seves paraules. Ha estat un advocat exitós i no li falta l'habilitat de manejar la lògica. Va dir que havia estat víctima de la manipulació dels mitjans de comunicació de masses, que no havia dit mai que pensés que les esclaves sexuals eren necessàries, sinó que sabia que en aquells dies, objectivament parlant, eren una necessitat, que creu que l'esclavitud sexual era una cosa terrible... i ara ha començat a dir que no hi ha prova que demostri que l'exèrcit imperial nipó hagués ordenat el segrest de les dones estrangeres, segurament per desenfocar l'argument.

Caient deliberadament en aquesta trampa seva, li demanaria: ¿quin govern deixaria constància documental d'un fet tan vergonyós? Si hi ha testimonis d'un nombre considerable de víctimes, ¿això no és suficient per demostrar el crim del govern japonès? Els revisionistes dretans consideren aquest tipus de pensament com un "enfocament masoquista de la història", és a dir, com un masoquisme que es complau donant tota la raó als països asiàtics pel que fa a les declaracions dels danys causats per l'exèrcit imperial nipó. Hashimoto és un dels revisionistes. Ningú no voldria parlar malament del seu propi país ni voldria que en parlessin malament els altres. Però admetre els errors comesos, demanar perdó als damnificats i pensar en el futur del país, ¿no és l'acte patriòtic de debò?

El 23 de maig un diari coreà va publicar un article que deia que les bombes atòmiques llançades a Hiroshima i Nagasaki van ser un càstig de Déu contra els japonesos. Evidentment, publicar una opinió d'aquesta mena va ser una barbaritat. Hem de saber, però, que ara, a Corea, hi ha un ambient crispat que en fa possible la publicació. No cal dir que les paraules de Hashimoto van tirar llenya al foc. L'arrel de tots els problemes és que el govern japonès no hagi assumit mai amb prou claredat la responsabilitat dels crims comesos durant la guerra, i no hagi demanat sincerament perdó als pobles que en van ser víctimes. Sense rectificació dels errors del passat no hi haurà convivència possible amb els països veïns. Si Hashimoto manté la popularitat, no sé cap on anirà el Japó.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT