Pau A. Monserrat
30/05/2013

Què amaguen els bancs darrere les portes de les oficines?

3 min
Què amaguen els bancs darrere les portes de les oficines?

Fa uns anys atacar la professionalitat dels bancs i les seves recomanacions d'inversió era pràcticament un pecat capital. Familiars i amics m'escoltaven malparlar de determinades pràctiques bancàries, però pocs em prenien gaire seriosament.

Fossin préstecs hipotecaris concedits a persones que previsiblement tendrien problemes en un futur per pagar, o productes com els fons d'inversió col·locats fent veure que eren semblants a un dipòsit a termini, les irregularitats eren usuals i ben visibles.

No se sap ben bé quan, però puc afirmar que fa més d'una dècada els banquers van decidir que captar els estalvis dels clients fidels, pagant uns interessos per ells, i canalitzar aquests recursos cap a productes de finançament d'inversions i consum, era massa avorrit. O, tal volta, consideraren que no donava els doblers suficients.

Començaren a comercialitzar productes d'estalvi tòxic en lloc de dipòsits rendibles. El client normal no ho sap, però a l'empleat de banc no el premien si ens ofereix comptes corrents o dipòsits a un bon interès. Més aviat tot el contrari: la seva feina és tractar de col·locar-nos un producte "similar", probablement un fons garantit o no, una participació preferent, una quota participativa (només la fallida CAM es va atrevir amb aquesta ruïnosa inversió), obligacions subordinades o bons estructurats. No és que els bancaris siguin males persones o mals professionals, en absolut. El tema és que cobren d'un banc amb directius que decidiren que era més important guanyar doblers que tenir clients agraïts.

Hom sol escoltar i llegir en molts de mitjans de comunicació que el ciutadà té la culpa d'haver viscut per sobre de les seves possibilitats i ara ho paga, en relació als préstecs personals i hipotecaris que va sol·licitar en l'època de bonança aparent. Que fàcil és manipular una opinió pública amb una exigua cultura financera. No és la família endeutada la culpable de no haver analitzat adequadament la seva capacitat econòmica de retornar els deutes; no la principal culpable, almanco.

Els bancs estan obligats per les lleis i costums a actuar com un bon comerciant, quan aproven una operació d'actiu. Atesa la seva informació estadística, mitjans informàtics, materials i personals, se'ls ha d'exigir una diligència molt superior a la d'un pare o mare de família. En poques paraules, han de tractar de concedir doblers a persones que previsiblement els podran retornar i per a finalitats més o manco lògiques. Podria fer referència als milers de milions d'euros que estem injectant als balanços de la banca nacionalitzada i la que no ho ha estat encara, però no crec que sigui necessari. De la meva època professional com a expert hipotecari puc narrar operacions hipotecàries impossibles a ciutadans que acabaven d'arribar al país o a parelles joves amb mesos de relació, gent sense estalvis ni per pagar la taxació o amb contractes temporals recents. És culpa dels clients haver-se endeutat? Tal volta. En tot cas, ho estan pagant de manera dramàtica.

El sistema financer no ha funcionat, no a causa de la crisi econòmica, com ens volen fer creure. S'ha esbucat per la seva incompetència o mala gestió, si tenim en ment que són empreses privades. Se sol assenyalar les caixes d'estalvi com les responsables de tot. I no seré jo qui les eximeixi de porgar els seus pecats. Però el problema no és que fossin caixes, com ens demostra Colonya, Caixa de Pollença o Caixa Ontinyent, sinó que pretengueren operar com a bancs privats gestionant el risc amb criteris polítics absurds.

Però els bancs no poden pretendre ser eximits de la seva nefasta gestió. Darrere de les portes de les oficines bancàries, amb totes les excepcions que vulguem fer, hi ha venedors de productes financers. Repeteixo, venedors. Pretendre que un venedor ens assessori adequadament no és absurd, en absolut. Per mi, un bon venedor ajuda el client a comprar el que millor s'adapta a les seves necessitats.

Hi ha bons venedors a les oficines bancàries; una majoria, m'atreviria a afirmar. El problema és que els seus directius no volen que siguin bons venedors, sinó bons col·locadors dels productes. I aquest és el gran problema de la xarxa d'oficines que va parasitar tota la geografia espanyola: que eren una màquina molt eficient d'endossar qualsevol cosa, sense cuidar la relació a llarg termini amb els confiats clients.

Podem creure i esperar que la crisis faci canviar els banquers, però jo no hi confio. Més aviat tot el contrari, continuen cometent els mateixos errors sempre que poden. Tot i això, hi ha esperances. Moltes esperances, diria jo. I aquest optimisme es basa en una realitat que molts oblidaren: la demanda de serveis financers. En altres paraules, el poder que tenim com a consumidors de forçar els canvis en l'oferta.

Els bancs no canviaran voluntàriament, els canviarem entre tots, si acceptam la nostra responsabilitat.

stats