Publicitat
Publicitat

Quatre pidolaires de glòria

De la suor de Rafel Nadal en vol viure molta gent. El tenista sap prou bé que, dels seus èxits -sobretot, de la seva recuperació-, se'n congratula la majoria de persones del país. No crec que, d'aquest acompanyament, Rafel Nadal en necessiti testimoni institucional.

El Roland Garros d'enguany presentava un escenari lingüístic curiós: la final parlava català -de Manacor i de Xàbia-, i aquest fet s'ampliava quan, després del partit, els presidents de les comunitats a què pertanyen els dos jugadors acudiren a la sessió de raigs UVA que és deixar-se veure devora dels dos finalistes. Però aquesta escaiença es romp amb la presència de Felip de Borbó, que no ha tengut temps d'aprendre les llengües del regne. Quant a la presència de Wert, és millor no avançar conclusions, perquè, si bé diuen que parla català, qui sap si aquest coneixement no li és de gran utilitat en els seus plans per destruir aquesta llengua -o per intentar-ho seriosament.

Si fos així, en aquesta mateixa empresa el ministre tendria un aliat encegat en la persona de José Ramón Bauzá, altiu legionari al comandament d'un batalló de les tropes lingüicides. El president valencià ja s'ha trobat amb la feina feta -obra de consens amb els socialistes-, que és privar del seu nom la llengua de J. F. Mira, de Josep Piera o de Ferran Torrent. Privar una llengua del seu nom no és una operació innocent, ans al contrari, és inocular-li un virus maligne.

Però, en temps de penúries generals, què hi feien, allà, les quatre autoritats, en un moment en què no són el material transmissor adequat per a felicitar els esportistes en nom de tothom? El seu desprestigi només ens fa pensar en quatre pidolaires en cerca dels sobrants de glòria, com si el mèrit dels dos esportistes se'ls pogués contagiar.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT