Aparquem el sainet de Podem per uns dies per centrar-nos en les coses importants. La cultura, per exemple, la cultura que es fa, no la que només s’esmenta; la cultura mostrada, representada, exhibida; la cultura viscuda, no la (mal) gestionada, tampoc aquella que està en boca de qui pontifica cada dia a les xarxes socials i als mitjans en nom d’una paraula que els ve immensa. Mai no els he vist al teatre, ni als concerts de la Simfònica, ni al CineCiutat, per exemple, la gran majoria d’aquests pontífexs. Cultura de butaca, deu ser, de butaca de sala menjador.
Començam l’any amb bones expectatives, magnífiques, si parlam de teatre. Mentre el Principal es decideix a donar sortida al talent local –sembla que haurem d’esperar al setembre per veure produccions pròpies–, els creadors se cerquen la vida. Agnès Llobet –un portent– i Xavi Frau s’han llançat a l’abisme, sense xarxa, i volen. Innoven, sorprenen, emocionen, en una versió de 'Hamlet' valenta, física, hiperbòlica també. Produeixen, dirigeixen –amb una empenta inicial de Joan Carles Bellviure (un monstre que França ens ha robat)– i actuen, i brillen mentre es buiden damunt l’escenari, i a la platea. Seria un greu error que els programadors deixassin morir 'H-O', la primera sorpresa agradable de la temporada.
La segona ha estat la nova programació del Teatre del Mar, que ens acosta a l’excel·lència de manera dosificada.
A la sala del Molinar aterra Juan Mayorga: eclèctic, incisiu, atrevit... bisturí o guant de boxa, preclar en la seva escriptura. A final de gener podrem veure 'Famélica'. Un text sorprenent, metàfora de tantes situacions actuals, en clau de discurs de classe. Una peça rodona sobre el paper, projectada a l’escenari per La Cantera.
Més endavant tornarà la ploma del dramaturg amb 'Himmelweg. Camino del cielo', també al Teatre del Mar.
I tornant al Principal de Palma, la setmana que ve hi arriba 'La piedra oscura', la conjunció d’Alberto Conejero i Pablo Messiez; dos galàctics donant llum a la memòria i parlant-nos de l’absència, la d’un geni, Federico García Lorca. Teatre pur.
D’una fusió afortunada, la de Bertolt Brecht i Kurt Weill, dos radicals en essència, sorgeix 'Happy End', un musical renovador, àcid. Un cop a l’estómac al conformisme que està programat per al darrer cap de setmana de gener, també al teatre Principal.
Acabam parlant de cinema i d’un dels directors més estimulants entre els que resten vius. François Ozon ha fet de l’eclecticisme un signe de distinció. Capaç de ser pervers, estrany, meravellosament morbós ('Swimming pool', '5x2', 'En la casa'), però delicat i elegant quan s’ho proposa. 'Frantz' és una joia de guió i de direcció, un antídot contra les històries que transiten per camins plans i fora pedres. Es pot veure al CineCiutat en versió original.
Però la pel·lícula de l’any serà 'Toni Erdmann', de l’alemanya Maren Ade. Hilarant, excèntrica, tendra, corrosiva... amb uns diàlegs que defugen els llocs comuns i dues interpretacions extraordinàries, les de Peter Simonischek i Sandra Hüller.
