Opinió 04/03/2016

Política tangible

4 min

No he seguit amb exhaustivitat ni amb especial interès els debats d’aquests dies entorn de la no investidura del candidat socialista Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats espanyol. No obstant això, em qued amb algunes dades que he anat pescant d’aquí i d’allà i d’alguns vídeos que m’han arribat de les intervencions.

Estic gratament sorprès del discurs, de l’actitud, de les maneres i de la valentia de Pablo Iglesias. Feia molt de temps que no se sentia, ni en aquesta cambra ni en d’altres, un orador que ho fes amb la convicció i la desimboltura amb què ho fa ell. Iglesias ha deixat clar que es tanca a arrodonir el pacte ja signat pels socialistes amb els Ciutadans d’Albert Rivera. Al carismàtic líder podemita, a més, no li tremolava la veu a l’hora de recordar, davant l’estupefacció de la naftalínica cambra, el passat amarat de calç viva de l’expresident Felipe González, en referència clara a la seva implicació en el terrorisme d’estat dels GAL (cert que no l’han incriminat, però qui no recorda les abraçades a Barrionuevo i Vera a la porta de la presó?).

Igualment valent em va semblar el representant d’En Comú Podem, Xavier Domènech. Amb el final del seu discurs en català i adreçant-se als parlamentaris del PSC, demanava valentia per ser lliures, per disposar de grup propi, però qui sap si per més coses. Des del dia de les eleccions, determinats discursos han ubicat el sector Ada Colau-Podem en el no a la independència de Catalunya, quan en molts de casos hi ha un sí, o, si més no, un sí condicionat. Sigui com sigui, un sí a un referèndum, hi és.

Estratosfèric com gairebé sempre, carregat de dignitat i de sentit de país, Joan Tardà, amb formes discursives que, per la seva desimboltura i atreviment sí que són comparables a les de Pablo Iglesias.

Què passarà, no ho sap ningú. S’ha especulat amb la possibilitat d’un gran pacte a l’estil alemany entre el centredreta i la socialdemocràcia, acompanyats de la taronja mecànica de Rivera. La situació, poc o molt, recorda la viscuda al Principat arran de les darreres eleccions. La diferència és que aquí el candidat és, ara mateix, Pedro Sánchez, i de qui es demana el cap és de Rajoy. No s’acaba d’entendre. Després d’aquest primer intent quedaran encara dos mesos, algun moviment de sorpresa hi pot haver, però, de moment, qui guanya la batalla, a parer meu, és clarament Podemos i Pablo Iglesias, perquè són els qui actuen de forma més insubornable, els qui estan més frescs, els qui presenten més credibilitat i els qui fan creïble la possibilitat del canvi.

Atenció, i aquí ve la tesi de l’article: aquest apunt final sobre Iglesias i la seva manera de fer i de dir, i sobre el qual se sustenta, em mena a la vertadera raó que atorga credibilitat a la classe política d’avui. Podríem pensar en l’honestedat. I no està malament. Però es tractaria d’una virtut i, com a tal, està subjecta a un sil·logisme fatídic: es té fins que es perd. Només la sospita llunyana i remota que això algun dia pugui passar ja fa tornar arrere la mà en acostar-se a l’urna. El secret, per a mi, és demostrar voluntat de canvi i executar-la. La voluntat de canvi per part d’Iglesias i Podemos està demostrada. Que des d’Espanya algú convidi a fer un referèndum a Catalunya és una notícia inèdita. Ho havien dit. Són al Congrés, i ho diuen. El PSOE, en canvi, diu que aposta pel federalisme i després s’ajunta amb el partit que ha nascut per combatre la immersió lingüística a les escoles...

Però l’exemple que crec que ho explica tot és el cas català. El procés cap a la independència ha esdevingut un ens gairebé tangible, de tan present en el dia a dia. Això ha fet que els ciutadans votin en conseqüència i que, alhora, siguin enormement exigents amb els polítics que són representants seus i que han d’actuar al dictat del sentiment popular. La mostra més clara, el pacte final i in-extremis entre Junts pel Sí i la CUP. El càstig ciutadà en cas de no arribar a un acord hauria estat immens i, per tant, l’obligació d’entendre’s era ineludible, inalienable, inevitable. La gent vota i la gent surt al carrer perquè se sap propietària del seu vot i de la seva idea, i perquè se sap representada per uns polítics que no tenen més remei que actuar en conseqüència.

Al Principat hi ha ja qui parla de “processisme” per referir-se als qui s’instal·len en un presumpte independentisme per perpetuar-se en el poder. Com si sempre faltassin devuit mesos per al dia D, encara que els mesos vagin passant... Tanmateix, no sembla que el poble català perdoni mitges tintes ni tebiors. Hi ha un full de ruta marcat i el càstig electoral serà per a aquells que el posin en qüestió, o més encara, per als qui, sense discutir-lo, l’aigualeixin o l’allarguin amb excuses o covardies en el temps. A la collita es veurà el gra. I la collita no és d’aquí a devuit mesos, sinó d’aquí a setze.

stats