ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT
Opinió 23/07/2017

Pere Capellà

i
Joan Guasp
5 min

El meu país té quatre territoris poblats i envoltats d’aigua salada, a més d’altres petites illetes i uns quants illots sense població humana. Territorialment, visc fragmentat. Potser és per això que sempre he tingut aquesta dèria compulsiva per la literatura fragmentària: brevetat, aforismes, rèpliques i contrarèpliques, diàlegs esquematitzats, narrativa curta, màximes mínimes, pensaments mal pentinats de pressa i sense mirar massa prim, intervencions efímeres, esdeveniments ínfims, etcètera. Tot això: poca cosa. Ho dic perquè m’imagino Pere Capellà amb aquesta mateixa dèria dels escapolons i els bocins petits. Encara que allò que m’uneix espiritualment a ell és el teatre no discursiu, del teatre de l’absurd, de les aventures i contradiccions internes de l’ésser humà, i de l’humor diligent i paradoxal. És així.

Jo devia tenir tretze o catorze anys quan la companyia de teatre Artis, amb el seu gran primer actor Juanito Valls, representà a la plaça Major del meu poble l’obra 'El rei Pepet', de Pere Capellà. Mare de Déu! Aquella va ser una fita que no s’ha esborrat mai del meu cervell encara ara infantil i juganer. Recordo que aquell dia, quan ens n'anàvem a dormir cap a casa, el pare i la mare jugaven amb els diàlegs d’aquell rei Pepet tan singular. Ho feien amb una subtil complicitat que a mi se m’escapava. Mon pare, amb el braç estirat cap a ella i entregant-li la clau perquè la posés dins el pany, no deixava de dir: “Per la punta, agafa-la per la punta”. Ma mare era una rialla fresca.

Vull suposar que aquella nit doblement escènica va caure dins mi, de forma totalment inconscient, la primera llavor per convertir-me amb el temps en escriptor de textos teatrals. Vaig assistir a altres representacions de les obres de Pere Capellà, i vaig llegir-les. Era un teatre tan diferent d’aquell teatre costumista de l’època, que vaig quedar-ne encisat!

El teatre de Pere Capellà, que va néixer per posar al món uns nous paradigmes intel·lectuals sobre els escenaris, per intuïtiu que fos i per neutre que se’l volgués considerar per alguns sectors del poder establert, era un teatre de lectures intel·ligents molt diverses. Pensant en ell, vull creure que, malgrat les intencionalitats polítiques que hi pogués haver per part de l’autor, era un teatre absolutament natural i espontani. Vull dir que en Pere Capellà era així, sense envitricolls recargolats i sense cap necessitat d’anar a cercar na Maria per la cuina. Era un escriptor senzill que escrivia tal com li rajava del seu cor compromès, espontàniament i intuïtivament, amb el seu país, la seva cultura i la seva llengua. Sobretot era un creador, un veritable inventor: un home d’idees i de paraules, de frases i de diàlegs amb objectius ben definits. Com a tants altres escriptors que m’han estimat, jo aviat vaig voler imitar-lo en el seu estil per tal d’assolir, com ell, un lloc a la literatura dramàtica. Perquè va ser el seu estil allò que, en el primer instant, em va captivar i commoure. Partint de 'L’amo de Son Magraner', de 'Sa madona du es maneig', d''El carrer de les tres Roses', de 'La Pesta' i d''El marquès de Sa Rebassa', va fer un planter extraordinari on sentir-nos orgullosos tots els mallorquins que ens sabem catalans. Perquè el seu teatre no només és un patrimoni mallorquí, sinó més bé català i, fins i tot, universal. El que passa és que aquí no sabem valorar res més que la corrupció i el turisme, sense que obligadament una cosa tingui res a veure amb l’altra. En un altre país, políticament més culte i més civilitzat que el nostre, el teatre Principal de Palma ja fa estona que es diria teatre Principal Pere Capellà.

No és desmesurat el que dic. He llegit tot el teatre que s’ha escrit al món, i puc assegurar que el d’en Pere Capellà no queda despenjat del de ningú. Personalment, encara que admeto que em vaig posar a escriure teatre de debò gràcies a Samuel Beckett, em considero deixeble de Pere Capellà, i d’aquí ve el meu èmfasi cap a la seva persona i cap al seu talent literari: tant en el camp de la poesia com en el teatre. Pere Capellà va escriure les seves obres a mitjan segle passat, quan ni Beckett ni Ionesco, ni Pinter ni Albee, ni cap autor del mal anomenat teatre de l’absurd hagués tret la cresta per les nostres petites nacions perifèriques, així que fou l’autor d’Algaida qui primer el va fer públic. Aleshores només es coneixia una obra d’aquell gènere, i crec que de lluny: 'Ubú rei', d’Alfred Jarry, escrita a fanals del segle XIX.

Però Pere Capellà, a causa d’aquest do que tenen els aprenents de geni, va descobrir la visió i el pensament tangent o lateral, aquell que veu i pensa de manera diferent els aspectes essencials d’allò que passa a la societat dels homes i de les dones d’una època determinada. Va descobrir que el país, la cultura i la llengua i, per descomptat, el veritable teatre del nostre entorn, estaven en greu perill d’extinció. No sé si la seva espontaneïtat era espontània, i valgui aquest capgirell semàntic, però ell la va usar perquè intuïa que el teatre ha de combinar la rebel·lia amb el misticisme, la quotidianitat amb la filosofia. Va posar damunt davall el conservadorisme pagès i burgès, o almenys ho va intentar, per tal de despertar, en els espectadors i el públic, la seva consciència excessivament ensopida. Va ser un poeta de l’escenari, un predistigitador de les idees i els mots, tot servint-se de l’enginy i de la insolència. Si hagués viscut vint anys més, ens hauria deixat baldats a tots amb les seves al·legories grotesques i clarividents alhora. En Pere Capellà sabia que hi ha política, hi ha filosofia i hi ha religió perquè existeix el pecat, perquè l’home, més que malvat, és ingenu.

El teatre d’en Pere Capellà va ser l’inici d’un teatre propi nostrat, nacional, capaç d’atansar-se als cims més elevats del teatre internacional. Hem intentat continuar els seus viaranys i els seus traçats, però sense la seva presència física ens caldrà aferrar-nos als seus textos i al seu talent i enginy, encara que, si tot plegat i tots plegats no ho acompanyem d’un amor apassionat a nosaltres mateixos, tot serà sobrer i debades. En Pere Capellà ens diria ara mateix: “És la nostra ànima la que està en joc”.

Personatges de la política, del pensament, de la cultura, de l’art, de la poesia i del teatre com en Pere Capellà són els que fan falta, ara i aquí, per a la reconstrucció d’aquest país nostre tan fragmentat en tots els sentits. Com ell va fer de manera intel·ligent, i a través de la creació literària, en aquella època de pobresa i de submissió irracional, ara cal, en la nostra època de debilitat i de corrupció, rompre els silencis que ens segueixen ofegant a tot arreu.

stats