Perdem referents
No conec ningú que, en una o altra mesura, no necessiti fertilitzar els seus punts de vista amb els punts de vista d’altri. Més ben dit, sí, conec persones que no senten aquesta necessitat, i totes elles tenen en comú una ignorància bel·ligerant com a tret destacat. I una absència lamentable d’interès en les seves opinions. Però, bé, allunyem dels nostres caps els monstres amb els quals compartim temps i espai.
És lamentable la pèrdua de confiança en periodistes, columnistes i mitjans a què ens condemnen els temps actuals. Quins són els nostres columnistes i els nostres mitjans de referència?
Ens costa prescindir de signatures i de capçaleres que ens han acompanyat durant anys –decennis, en alguns casos– i que lentament o de cop s’han acomodat a poders altament contaminants –sol haver-hi un banc pel mig, o alguns. Ens costa admetre davant de nosaltres mateixos que hem de renunciar a uns raigs de llum que ens havien ajudat tant a mirar d’entendre el món. I sovint ens deixam arrossegar per una inèrcia sordament embrutidora o pel desig de restaurar un panorama tanmateix definitivament assolat. Però arriba el moment que es fa insuportable, i com més tardana, més dolorosa és la ruptura.
El món de la política espanyola d’aquests dies, especialment tèrbol i embastardit, posa en relleu aquesta minva de veus independents i lúcides, ara tan rares i males de trobar com tòfones blanques. Certament, destriar aquestes veus enmig del renou del temps és un plaer cada dia més rar i, per això mateix, més apreciat. I més laboriós, perquè de vegades aquestes veus bateguen quasi en la clandestinitat, sepultades per capes i més capes de fullaraca i podridura. Però paga la pena cercar-les. L’experiència hi ajuda molt, l’experiència, fruit del treball diari i del compromís amb la veritat. Feliç qui n’ha acumulada en quantitat i en qualitat suficients. Em fan molta d’enveja.
