03/03/2015

Pantalletes: tens un problema, i ho saps

3 min

És molt probable que si a la senyora Celia Villalobos l’haguessin fotografiat la setmana passada al Congrés de Diputats de Madrid fent el clàssic dibuixet de reunió ningú no hauria dit ni fet res. Estic convençut, fins i tot, que si se l’hagués captat fullejant un diari o un llibre qualsevol mentre parlaven ses senyories, aquest microescarni públic a què va ser sotmesa posteriorment no s’hauria produït (entre la gent de cor senzill, una imatge robada desencadena sempre aquest ressort: sembla indicar que s’ha enxampat algú fent una cosa lletja). ¿Per què la pantalleta va generar aquesta reacció -efímera, com tot el que envolta els relats postmoderns- i un dibuixet de reunió, en canvi, hauria passat desapercebut? Sospito que perquè molta gent comença a tenir un problema greu amb aquests estris, i ho sap. La imatge de Villalobos era un mirall delator.

Poc abans de Nadal vaig dinar en un restaurant d’ambient familiar al carrer Enric Granados de Barcelona. Davant meu hi havia una parella amb dues nenes petites. Tots dos tenien el mòbil a la vora del plat, com un cobert més, i no n’apartaven la vista ni un moment. De tant en tant llegien o escrivien alguna cosa i reien sols. Quan, discretament, l’hi vaig indicar a la meva dona, em va assenyalar els de la taula del costat: actuaven igual. Considero molt més greu i reprovable que un pare o una mare es dediquin a explicar ocurrències al Twitter mentre dinen amb els seus fills que no pas que ho faci la vicepresidenta del Congrés de Diputats en una sessió plenària. El problema de fons, en tot cas, rau en aquesta nova escolàstica de la teologia digital que avalua positivament aquell fangar en què la incontinència verbal i les imatges descontextualitzades xipollegen amb tòpics malgirbats de sèries de televisió o de tertúlies.

Quan s’analitzen qüestions com aquestes, sempre afloren conceptes que no hi tenen res a veure, amb la intenció de desviar el tema. No hi pot faltar mai la reaccionària “tecnofòbia”, la “por als canvis”, etc. Fins i tot s’ha creat una terminologia pseudopsicològica ad hoc, de caràcter eufemístic, segons la qual de la impossibilitat de concentrar-se més de dos minuts seguits que tenen avui molts joves se’n diu multitask brain ( cervell multitasques ), per exemple. D’aquesta manera, el problema es transforma... en solució. El teu fill no era capaç d’entendre un text o de resoldre un problema matemàtic elemental; però resulta que, en realitat, disposa d’un cervell multitasques que li permet grapejar el mòbil, parlotejar amb el company i jugar amb la consola. ¿Es pot demanar res més agradable que una transformació així? M’agradaria saber si el fet de constatar l’absurda autocomplaença d’aquesta explicació té alguna cosa a veure amb la tecnofòbia o amb la desconfiança en els canvis socials, o bé amb les poques ganes d’assumir un problema.

Existeix un trànsit constant i monòton entre una pantalleta i una altra, i sol desembocar en l’oceà de la pura inanitat. La vicepresidenta primera del Congrés juga amb el mòbil, i després tu la veus a la teva pròpia pantalla, com quan un mirall es posa davant d’un altre i les imatges es multipliquen vertiginosament; i després fas un tuit perquè en unes altres pantalles es parli de més pantalles, i de tu mateix. Al cap d’unes hores, aquesta història ja s’haurà exhaurit, i caldrà buscar-ne una altra: la relliscada d’un famós, un vídeo de gatets... De moment, si més no, d’aquest món no n’ha sortit res d’interessant ni valuós. Res de res. Perquè poden estar ben segurs que els nois i noies que demà acabaran enregistrant Rakhmàninov no faran ús d’aquest suposat cervell multitasques, i els qui escriuran coses amb substància o faran ciència de debò, tampoc. Si aquest vespre no tenen res a fer els suggereixo que mirin la partitura de les Sonates i partites per a violí sol de Bach, posem per cas, i provin d’estudiar-la tot jugant alhora al Candy Crush. Llavors potser entendran el que els volia explicar en aquest article: que tot aquest assumpte és més delicat del que sembla perquè compromet la nostra responsabilitat en relació al que seran -o deixaran de ser- les generacions futures.

Per cert: una cordial benvinguda als participants del Barcelona Mobile World Congress. Emprada intel·ligentment, aquesta tecnologia té unes possibilitats infinites. La digitalització és una veritable revolució que està transformant el món, com ho va fer l’agricultura al neolític o la indústria a finals del XIX. Amb un ús improcedent del mòbil o la tauleta, però, la desnaturalitzarem sense remei. No seria el primer cop que ens passa. Per rucs.

stats