Un ‘Otel·lo’ menor

Teatro Real.- La temporada operística madrilenya s’ha iniciat amb l’ Otel·lo de Verdi, en coproducció amb l’English National Opera i la Kungliga Opera d’Estocolm. Menor, però amb el ganxo del protagonista, Gregory Kunde. Dic menor, sobretot, pel que fa a la posada en escena, a càrrec de David Alden, tenebrista. Un sol escenari. El port del principi, on s’espera l’arribada d’Otel·lo, el palau, els jardins i la cambra de Desdèmona, són el mateix habitacle, gris, il·luminat des del costats, fred, efectista, que finalment suma monotonia i resta dramatisme. Un dramatisme que ha de sorgir delicadament i de manera pausada, apujant de mica en mica la tensió que conduirà a la coneguda tragèdia. Innecessàriament excessiva i subratllada l’escena del brindis, amb tot un seguit de figurants fent una coreografia bàquica, que fins i tot es podria qualificar de ridícula. Parlant d’excessos, Renato Palumbo, a la batuta, donà el sus amb potència, que no està malament. El problema és que no abaixà la intensitat en cap moment i va crear no pocs problemes als cantants, de tal manera que els tapà en repetides ocasions, fins i tot arribant al màxim nivell de despropòsits a Si, pel ciel marmoreo giuro, que tanca el segon acte. Una cosa que ja havia succeït amb la cabaletta, Ora e per sempre, que interpretaven Gregory Kunde i George Petean, Otel·lo i Iago.

Pel que fa al primer, no necessita presentació, és un Otel·lo vibrant per la part alta, color, fiato i no poques dificultats amb els greus, absolutament descolorits, alguns desafinats, sobretot en el duo d’amor, Gia nella notte densa, amb Ermonela Jaho/Desdèmona, del primer acte, que també mostrà les seves mancances a la part baixa. Seria injust no destacar la intervenció de la soprano a l’emblemàtica Cançó del salze i la posterior Ave Maria, que oferí uns pianíssimos excelsos i amb els quals al final de la funció va rebre els aplaudiments mes càlids. Tampoc Kunde va estar a l’altura en el famós Esultate, que obre la seva intervenció. I si s’ha de valorar la seva interpretació, val a dir que, als aguts, amb la seva nova tessitura d’ spinto, brillà sobre manera. D’altra banda, Gregory Kunde és un bon actor, de gran presència escènica i una força dramàtica que està fora de dubtes. Però el gran protagonista d’ Otel·lo és ben sabut que és Iago. George Petean va cantar un Credo solvent i que supera amb escreix els mínims quant a la coloratura de la seva veu, una declaració de principis que ha de deixar glaçat el respectable i que, d’alguna manera, forma la raó de ser de tota la història. És la manifestació sublim de la maldat per excel·lència, com cap altra en la història de l’òpera, però dramàticament tot va anar a to amb la monocromia de l’escenografia, gris. Una circumstància que crec que tampoc no s’ha d’atribuir al cantant i sí al director artístic un cop més, vull suposar que per donar més importància al teòric protagonista. De fet em va agradar molt més el Iago que vàrem poder veure al teatre Principal, interpretat magistralment per Àngel Ódena, que figura en el segon repartiment de la producció que ens ocupa i que no m’hauria importat tornar a veure. El cor, dirigit per Andrés Máspero, va estar a l’altura de les circumstàncies. El conjunt es podria qualificar de decebedor, però si poguéssim anar triant moments puntuals i intervencions aïllades, i fer-ne una mitjana, la cosa es podria salvar. Però queda clar que no és això.

PS:- Per cert, no vaig entendre de què anava vestit Vicenç Esteve, o el que és el mateix, de què anava vestit Roderigo. Semblava que l’havien transportat d’una sarsuela.