SI AIXÒ ÉS GUERRA...
Opinió 23/09/2016

Opening night

i
Xisco Nadal
2 min

El món de la inspiració és atzarós. Hi ha setmanes que no tens res a dir i d’altres, com aquesta, en què et veus obligat a llençar al pou de l’oblit temes amb els quals hauries omplit en una clucada d’ull els més de 3.000 caràcters que compartim des de fa mesos. Com per exemple aquesta estranya habilitat 'made in Balears' que fa de la ironia del destí el nostre motor absolut. O no és graciós que muntem unes jornades per repensar el nostre model de ciutat la mateixa setmana que celebram el dia mundial sense cotxes amb l’embós més gran que hom pugui recordar? Només un talent 100% balear podia concebre un guió en què coincidissin aquesta efemèride i el sus al major centre comercial de la història de l’arxipèlag. Qui va dir que l’esperit de #XescForteza havia desaparegut? Puc assegurar-vos que és ben viu i s’ha reencarnat en qualque responsable de mobilitat.

També he hagut de deixar de banda el tema de la setmana –o del mil·lenni si m’apurau: la separació d’Angelina Jolie i Brad Pitt. Els protagonistes dels somnis lúbrics de 3 generacions consecutives han deixat d’estimar-se. Si els #Brangelina, que, com les nostres illes fa un temps, ho tenien tot per aconseguir-ho tot, no s’entenen, què podem esperar la resta de mortals amb sobrepès mixt i una hipoteca que ens colla mes sí, mes també?

Un altre tema interessant de comentar hauria estat el duel d’estilismes entre Francina Armengol i Marga Prohens. El dia en què la presidenta havia de lluir en solitari, la parlamentària blava va donar guerra amb un model blanc nuclear i uns #PeepToe de falca eterna, que va fer que més d’un pensàssim que acabava d’aterrar directament de la #MercedesFashionWeek. La nota de color la posaren Alberto Jarabo i Laura Camargo, de lila corporatiu. Quan els vaig veure plegats, tot d’una em vengueren al cap les #Baccara amb el seu 'Sorry, I’m a lady'. Després d’haver reparat el seu joc de malucs fugissers el dia de la conga del TIL, amb el dirigent de Podem tot podria ser. I us deman disculpes per la frivolitat de portar qüestions tan frugals a una contra com aquesta, que malda per ser seriosa, però el titulars de l’endemà només destacaren la reconversió de Son Dureta en un centre per a pacients crònics. Ergo, ja podeu imaginar-vos l’interès d’allò que va ser el debat. Com cantava Sabina, de vegades, “nos sobran los motivos”.

Però, per mi, la gran protagonista de la setmana ha estat una ciutadana anònima que representava els anhels i els somnis de tota una classe mitjana que lluita per no desaparèixer: Ángela de Sande. D’entrada, sé que aquest nom potser no us diu res. Però aquesta mallorquina era la prova que els sous per a tota la vida no eren només cosa de CajaMadrid i que encara hi havia esperança. Però de tot despertam. I, amb ella, tots hem descobert que hi ha somnis que vénen amb trampa. Ja ho va profetitzar Llorenç Villalonga: “París no es màgic, sinó des de Bearn”.

stats