SI AIXÒ ÉS GUERRA...
Opinió 24/02/2017

No ens toqueu les ‘galletes’

i
Xisco Nadal
3 min

Aquesta setmana ha circulat per les xarxes una d’aquestes polèmiques estèrils que t’ajuden una mica a fer allò que els periodistes en diuen ‘prendre el pols a la ciutadania’: un establiment ha col·locat als seus prestatges galletes d’inca sota la bandera catalana i –aberració que mereix els anys de presó que no han caigut a Urdangarin– les han catalogades de producte de la terra. No entraré a discutir que si el forner que les va fer parlava la llengua de Joanot Martorell, ço faria que les poguéssim qualificar, o no, com a producte que pertany al domini cultural i lingüístic català. He de reconèixer que som de primfilar, però també tenc els meus límits i no voldria obrir avui aquesta síndria. Emperò el que més m’ha esparverat és la virulència i la indignació amb què ens hem sentit atracats a mà armada quan hom ha volgut furtar-nos l’autoria de les galletes més famoses de l’illa. A ningú se li ha acudit reparar, ni per uns instants, que potser el pobre treballador que va col·locar les galletes al prestatge no tenia coneixements gaire pregons de geografia gastronòmica. La intencionalitat maquiavèl·lica del Principat passa per davant de qualsevol consideració racional. Faltaria més.

La nostra reacció sobreactuada davant aquesta notícia doiuda contrasta amb la parsimònia amb què ens en prenem d’altres que setmana rere setmana ens informen que Balears no rebrà els milions que li pertoquen per part de l’Estat. Orgull illenc ferit? No. Queixes més enllà de quatre radicals esquerranosos? Tampoc. Però fins aquí podríem arribar: que un grup de catalanutxos vulguin apropiar-se de la nostra recepta més preuada és un greuge que requereix padrins i tria d’armes –tot això dit en sentit metafòric, no voldria acabar als jutjats per un #Misunderstanding–. En canvi, que aquest arxipèlag sigui l’era de l’estat espanyol que permet a extremenys comprar-se mobles amb doblers públics i a poblets de l’extra-extraradi espanyol tenir estacions d’AVE és solidaritat i #CaféParaTodos. Ai las, les fílies i les fòbies ens defineixen com a poble. I en el cas d’un gruix considerable de mallorquins, queda clar que no tots els habitants de la pell de brau mereixen el mateix respecte o, com a mínim, la mateixa igualtat de tracte.

Com tampoc mereix el mateix tracte un gendre que pren el nom del sogre en va i l’aprofita per fer negocis que un raper de sa Pobla que no controla les normes bàsiques de la rima consonant i va tenir la mala idea de ficar-se amb el sogre de l’home que no necessita dipositar el passaport perquè algú ha considerat que, tot i que viu a Suïssa (país neutral i paradís fiscal des de l’època de les guerres mundials), no hi ha risc de fuga. La setmana passada un munt de polítics de Segona B d’aquesta terra pogueren resoldre la seva papereta amb una multa, però Valtonyc potser acabarà tancat tres anys i mig per haver fet una mala cançó. Roba però no cantis. Tot molt segle XXI.

L’altre tema estrella que ha tengut animats els meus conciutadans ha estat la proposta del Consell de Mallorca de posar el nom de Ramon lo Foll al nostre aeroport. Per una vegada, estic d’acord amb la decisió. Amb la sort que tenim, i el bon ull que hem demostrat, convé assegurar-nos un nom il·lustre que ens representi ara que hi som a temps. No fos cosa que arribàs un altre ‘il·luminat’ i proposàs el nom de qualque polític de qui puguem descobrir en un futur entrevistes amagades. I per favor, facem cas del gran Ramon. Ell ja ens ho va explicar fa segles: “Si no ens entenem amb el llenguatge, entenguem-nos per amor”.

stats