No sou benvinguts

Visc a Londres, he estudiat aquí i ara hi treballo. A la meva oficina hi ha gent de més de sis nacionalitats diferents. S’hi parla anglès, àrab, francès, castellà, català i gal·lès. Utilitzo l’exemple de Londres com la ciutat més diversa culturalment d’Europa. El més enriquidor que té és la barreja, i sembla que tothom respecta la diferència. Vivint en un ambient tan multicultural com Londres, no entenia com hi podia haver tanta por per la possible victòria del Brexit. Malauradament, Londres no és representativa de la resta del Regne Unit.

Encara no podem saber les conseqüències de la sortida del Regne Unit de la UE; no podem saber com afectarà els individus, ni les lleis, ni la lliure circulació. Crec, però, que això no hauria de ser l’únic focus d’atenció ara. Fixar-se en el resultat no servirà per solucionar la problemàtica subjacent d’aquest vot. El Brexit és conseqüència d’un vot antiimmigració pobre, és un vot racista. Sortir de la UE no farà desaparèixer els immigrants que viuen aquí i no farà disminuir la divisió social que s’ha generat.

Però qui són els culpables d’aquesta situació? Primer de tot, el votant. Com a individu que forma part d’una societat té una responsabilitat envers la convivència, i el que ha passat és que dins de la seva pròpia precarietat el votant mitjà ha sucumbit a la propaganda agressiva, falsa i xenòfoba, i ha escollit culpar els que són diferents d’una situació de la qual no són responsables. El votant que ha escollit sortir de la UE també ha pres una decisió pel que fa a la qualitat de vida dels immigrants: ha decidit perpetuar situacions de desigualtat. Es tracta d’una clara mostra de falta de solidaritat i un desinterès per la vida i el futur dels “altres”, els que no són British.

En segon lloc, els polítics com Nigel Farage i Boris Johnson, que han monopolitzat els mitjans de comunicació amb els seus comentaris ridículs i han alimentat el circ pervers i fals que ha liderat la campanya pro Brexit. Han demostrat frivolitat, incompetència i falta de respecte envers la immigració econòmica.

En tercer lloc, els mitjans de comunicació, que tenen la responsabilitat d’informar el públic i han alimentat les mentides tories i radicals, i han obviat parlar del suposat centre del debat, la UE.

I, per acabar, David Cameron, que va convocar un referèndum pel qual no hi havia clamor popular per intentar tapar una divisió del partit, i és coresponsable de les asfixiants mesures de retallades que tant afecten la població del Regne Unit. La gent que ho passa pitjor, els que viuen en les situacions més precàries, és la que ha votat marxar. El vot pro Brexit ha sigut majoritàriament liderat per gent de més de 65 anys, de classe treballadora i blanca.

És difícil dividir la culpa de manera equitativa. No només s’ha aconseguit dur a terme una campanya d’odi amb èxit, sinó que a més s’ha aconseguit que una part de la població faci la feina bruta i es posicioni en contra de la immigració de la manera més radical possible, i ha deixat els polítics sense cap més opció que obeir la decisió que ells mateixos han fomentat. La campanya de la por ha instaurat aquesta llavor d’odi, i ara la població del Regne Unit haurà d’aprendre a viure en pau amb aquest rerefons tan negre, i amb immigrants que se senten rebutjats en una societat on han intentat crear-se un futur.

El que em preocupa és exactament això, l’arrel de la campanya pro Brexit. La sortida del Regne Unit de la UE es basa en una mentida, que de tant repetir-la s’ha tornat real. La campanya i el referèndum han anat molt més enllà d’una crítica a la UE com a institució: ha sigut una queixa general de les expectatives no complertes pel govern. El referèndum ha sigut una via d’escapament de la frustració i precarietat de molts. El problema ha sigut el to amb què s’ha fet aquesta queixa, la desinformació generalitzada. El rebuig generalitzat als immigrants no només va en contra de la idea fundacional de la UE sinó que també és un clam en contra del que està passant a escala mundial amb els refugiats. És una continuació de la supèrbia racial. L’Imperi Britànic es va constituir a costa de vides d’altres, i ara són aquests altres els que han de ser culpats per la mala gestió del país.

I ara, quan el Regne Unit tiri endavant, què passarà amb tota aquesta retòrica falsa i punyent? No desapareixerà de la nit al dia. Ni tan sols la terrible mort de Jo Cox ha fet virar el vot. El que queda és un país dividit, dolgut i trist. Els que han votat per marxar patiran encara més les conseqüències del seu vot. I els immigrants es queden amb un sentiment de desencantament: la idea d’un país on poden buscar un futur millor s’ha trencat. Quan guanyen l’odi, l’egoisme i la xenofòbia ja és massa tard.