Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

No tenim por

“No tenim por” va cridar espontàniament la gent amb motiu dels atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils.  Ara, el mateix lema s’està corejant a la Guàrdia Civil en la macrointervenció judicial i policial a Catalunya per evitar la celebració del referèndum. És més que evident que la naturalesa dels dos fets és diametralment distinta; no obstant això, no estaria de més que Rajoy s'ho fes mirar.

Utilitzar la força i la coerció per resoldre una qüestió que reclama, sense cap mena de dubte, una solució estrictament política no deixa de ser una forma més d'autoritarisme.  Fa l'efecte que a Madrid no entenen, o no volen entendre, res del que està succeint a Catalunya ni del que pensen els catalans. En llegir la comunicació institucional del Govern de l’Estat sobre la intervenció a Catalunya, el primer dia de detencions, l’actitud de Rajoy semblava la d’un general de l’exèrcit colonial demanant la rendició incondicional d’una ciutadella assetjada. Lliurament immediat de la bandera sobiranista per “evitar mals majors”, va dir. No deixa de ser una amenaça.

Imbricar un estat plurinacional (o de nacionalitats distintes), com és Espanya, no és una qüestió simplement jurídica, és essencialment una suma de voluntats que després es plasmen en un ordenament jurídic determinat. Per tant, per naturalesa és mutable. Aquesta condició era la que subjeia en el pacte constitucional del 78, fins que es va fossilitzar la Constitució, impedint l'evolució lògica de l'Estatut català.

Penso, els fets així ho demostren, que la dreta liberal (en el sentit de generositat política) i reformista es va acabar amb el darrer govern d’Adolfo Suárez. Amb la irrupció d'Aznar, i posteriorment amb Rajoy, va aflorar una dreta autoritària, immobilista i socialment involucionista, en un estat que estava per fer. El que es va entendre com a gran mèrit de Fraga, evitar que aparegués una extrema dreta organitzada, ho estem pagant amb una dreta radical al comandament del partit conservador, amb les conseqüències que això comporta.

No tinc cap dubte que, amb relació a Catalunya, Rajoy ha arribat on volia arribar. La seva trajectòria des de l’any 2006, quan es va aprovar l’Estatut de Catalunya, així ho avala. La recollida de firmes per un referèndum estatal que evités la consulta constitucional a Catalunya, el posterior recurs davant el Constitucional i la negativa a negociar han estat la seva estratègia. Qui cregui que no té una ruta marcada s'equivoca. La ruta era, i és, arribar a la situació actual per donar de menjar als sectors més radicals, i serà així mentre segueixi sent rendible electoralment.

El símil tan utilitzat de xoc de trens no és el més adequat, més aviat és un tren que creua les estacions amb les andanes plenes de gent sense disminuir la velocitat, amb el greu risc que s’emporti per endavant tot el que hi hagi. No és una disputa entre el Govern de l’Estat i la Generalitat, és entre els poders de l’Estat i una part majoritària de la ciutadania de Catalunya. Les mobilitzacions massives i persistents, els resultats electorals, una amplíssima majoria del Parlament que demana un referèndum pactat no caben dins un tren, són qualque cosa més gran que no pot ser ignorada. Sent sarcàstic, podríem dir que el tren de Rajoy no és un comboi del corredor del Mediterrani, és un exprés de la xarxa radial.

A dia d’avui, la pregunta ja no és el que faran els catalans, sinó el que serà capaç de fer Rajoy. Els catalans, pel bé del seu país, però també per la resta de l’Estat, han de votar. El repte que té la democràcia espanyola davant seu s’ha de resoldre de manera civilitzada, no es pot amagar deixant ferits pel camí. El Congrés de Diputats es va negar a aprovar l’actuació del govern amb relació a Catalunya. Sembla que aquest fet s’hagi volgut minimitzar com una notícia més, com si no tingués més importància. En més d’un país del nostre entorn aquesta circumstància hauria fet caure el govern i donat pas a un nou escenari per intentar reconduir la situació. Però, aquí no, escoltar no és un verb que conjugui la dreta espanyola.

Tot el contrari, el tren de Rajoy perd oli i la taca s'estén per tot el territori. A Madrid, al País Basc, a Saragossa… s’estan conculcant drets fonamentals, igual que a Catalunya, amb l’excusa del referèndum. Al meu poble, la Guàrdia Civil va trucar a l’Ajuntament demanant si a les vuit de dimecres hi havia convocada una concentració per donar suport al referèndum de Catalunya, li varen contestar que “a les vuit no”. No digueren cap mentida, la concentració estava convocada per a les nou i mitja, que va ser quan ens vàrem reunir un centenar de persones. Ja ho deia Tarradellas: “En política es pot fer de tot, menys el ridícul”, i una ciutadania mobilitzada mai farà el ridícul.       

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF