Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

No era un ou de dos vermells

Aquests dies, amorrat a les diferents pantalles de les andròmines que ens aporten informació, m’he fixat especialment en la gent que es mobilitza a favor del referèndum. Amb els ulls, faig un escàner ràpid a la recerca d’informació visual, d’aquella que les fotografies ens aporten silenciosament. I em fix en l’edat, aquesta variable que tant serveix en anàlisi sociològica i que tant compta a l’hora de les eleccions. Si el discurs dels professionals del menyspreu tingués una mínima base empírica, la majoria dels mobilitzats haurien de ser joves enganyats per l’escola catalanitzadora i burgesos a la recerca d’amagar les seves complicitats amb el 3%. Podeu comprovar fàcilment que no, que la munió de ciutadans que agiten estelades, llueixen camisetes reivindicatives o ofereixen flors als guàrdies civils que cerquen paperetes amb fruïció tenen procedències diverses i, sobretot, edats molt diferents. Sense voler, cerc els meus –digau-me corporatiu però segur que tots feis el mateix–, ciutadans de classe mitjana al voltant de la teòrica jubilació, i els imagín a les acaballes de Franco i al principi de l’actual període constitucional, quan es parlava de política i d’esperança amb el mateix entusiasme per canviar. De la primera, se’n sabia poc; de la segona, se’n tenia molta. I els pens en el temps que ha passat, en aquests anys que han convertit en avui el demà que s’imaginaren ahir, i que veuen com la corrupció ha capbussat els somnis en una soll de porcs i els policies perden el color i guanyen grisor. Pensaren haver fet un ou de dos vermells i han descobert que feren els ous en terra. I tornen a tenir esperança, i s’abracen als fills i als nets perquè se saben molts i volen compartir-la.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF