No apte per a idealistes
PASSAT. Hem malparlat tant de la vella política -la de CiU i el PSC- que ens hem oblidat d’alguna de les seves coses bones. Després de la Transició, aquesta vella política (que, aleshores, encara era nova) va considerar que havia assolit els seus objectius i es va gronxar en la gestió, l’escepticisme il·lustrat i -ocasionalment- la corrupció. Convergents i socialistes s’odiaven més o menys, però parlaven de tot el que calia parlar, perquè tenien molt sentit pràctic i pocs anatemes. Al cap i a la fi, uns i altres, en diversos graus, havien patit el franquisme. Es repartien espai públic, hegemonia, univers simbòlic, amb la mateixa elegància amb què es distribuïen els llocs de conseller a les caixes d’estalvis. Tot això es devia a una resignada absència d’horitzons: s’havia arribat a una conjuntura estable i pròspera, i el bipartidisme català, atent al batec del carrer, no tenia pressa ni a construir una pàtria ni a modelar un home nou.
IDEALS. Però van passar els anys. Els embats de la crisi i els excessos dels corruptes van fer entrar en crisi el vell bipartidisme funcional, i van impulsar la creació d’un nou terreny de joc, bàsicament caracteritzat per l’idealisme, amb els seus prejudicis i les seves urgències. La nova política és cridanera i apostòlica, com escau al perfil de l’actual societat catalana, tan tensionada i òrfena de respostes. L’independentisme, per molt transversal que intenti ser, és un moviment de forta base emocional. I el colauisme, animat per un esperit de reparació històrica (s’hi refugien tots els orfes de l’hegemonia del vell PSUC), va encara més enllà: no porta al cor un programa, sinó un món nou, com deia Durruti; i desplega una arquitectura moral que necessita reivindicar sense descans. Per això cap engruna de la gestió d’Ada Colau es pot explicar sense la seva funció propagandística.
REALITAT. En resum, gràcies a la nova política, la societat catalana viu en una fase d’excitació constant, d’aquelles que només se suporten a l’adolescència. De vegades, com en la recent batalleta dels pregons de la Mercè, o en la calorada de l’exposició de símbols franquistes davant del Born, la lluita per l’hegemonia entre els dos idealismes esdevé barroera i grotesca, invasiva o excloent. Però a peu de carrer no es viu ni al 1714, ni al 1939, ni al 1980. Les fronteres mentals, si n’hi ha, són poroses. Som molt més país, i molt més persones, del que pot semblar donant una ullada al Twitter, aquest gran Cafarnaüm dels idealistes exaltats.
El problema és que, mentre uns i altres es barallen per qui té raó o -encara pitjor- per qui parla l’últim, el país cau a trossos. I no importarà que existeixi un diagnòstic compartit -la migradesa de les eines, l’hostilitat d’un Estat impropi- si després qualsevol entesa estratègica ens fa nosa, i si els que volen canviar-ho tot esdevenen còmplices de l’immobilisme més estèril. Per confirmar-ho, n’hi ha prou parant l’orella, i comprovant que el so de fons d’aquesta batalla entre idealistes és una rialleta sardònica que ve de Madrid.
